Keep calm
Déu és català
El cardenal Rouco és un ‘groupie' del cardenal de la guerra: Isidre Gomà
Com tothom sap, Déu és català. Tot i estar lluny sempre hi ha hagut molt bona relació. Tanta que el filòsof Francesc Pujols va crear la religió catalana: “Car si tenir sistema propi equival a tenir cotxe propi, tenir religió pròpia és com tenir casa pròpia.” És una religió molt del país, com l'eslògan del gremi de botiguers: “Aquí es despatxa tot.” És una religió supermercat: l'objectiu és tot allò que existeix. Perquè els catalans som “els compatriotes de la veritat” i la missió de Catalunya és oferir la veritat al món. Ho trobes tot. És una religió pega, enganxa, aglutina la globalitat: “Catalunya lligarà els dos camins, material i espiritual de la humanitat, en una creu, no de mort, sinó de vida, no de guerra, sinó de pau i progrés moral.” Però és clar, va arribar la guerra. I la religió catalana, Catalunya, es va trobar “entre les flames de foc i els dolls de sang de la Guerra Civil desfermada pels partidaris de l'Espanya castellana contra els partidaris de l'Espanya catalana”. Ara el cardenal Rouco Varela ens ho recorda passant el rosari de la immoralitat: les actituds que van provocar la guerra “la poden tornar a causar”. Sap el que es diu. Ell és un groupie del cardenal de la guerra: Isidre Gomà. Autor de la carta que el juliol de 1937 van signar la majoria dels bisbes espanyols acatant la revolta militar i el règim de Franco. Tots? Tots no. Hi ha el Cardenal de la Pau, hi ha l'Església catalana, Francesc Vidal i Barraquer, que es va negar a signar. Exili i castigat a l'infern. Ho explica molt bé un llibre condemnat als llimbs: Les dues tradicions. Història espiritual de les Espanyes. Autor: Carles Cardó, excanonge de Barcelona, i exiliat de la pau. La història religiosa de la pell de xai és també la d'El gran refús: el de l'Església espanyola de no reconèixer la realitat de Catalunya. No: no som fills del seu Déu. Per això ja va dir Cardó que “la independència no es demana, sinó que es proclama i es defensa”. La independència és un acte de fe. Preguem: “Fes-me dir més que mai la veritat quan és inversemblant o escandalosa.” Paraula de Déu.
