Gràcies, moltes gràcies
“S'imaginen que ahir ens haguessin fet una oferta creïble? Avui estaríem tots discutint”
Gràcies, Mariano Rajoy; gràcies, Pérez Rubalcaba; gràcies, Rosa Díez, i gràcies a tots els que ahir en el ple del Congrés de Diputats ens van deixar clar que no, que la Constitució i les Sagrades Escriptures no permeten que a Catalunya celebrem una consulta el 9 de novembre. Jordi Turull (“si es vol, es pot”), Marta Rovira (“no defensem només els que podran votar que sí sinó també els del no”) i Joan Herrera (“vostès són presoners de l'anticatalanisme que han sembrat durant anys”) es van escarrassar, sense èxit, a fer entendre a Rajoy, a Rubalcaba i a la resta que estem davant un problema polític, no pas jurídic. Però no se'n van sortir, com era previsible. Va ser un debat educat, seriós, argumentat i que, no s'enganyin, va estar bé que se celebrés. No era només un tràmit, com diuen alguns. Està bé que a les actes del Congrés de Diputats, d'aquí a uns anys, els historiadors hi trobin què va passar. I que quedi constància que una àmplia majoria de catalans no va parar de fer intents fins al final. Que quedi constància de què van fer els diputats del PSC; que quedi constància de la sintonia entre el PP i el PSOE en aquest cas (ahir, els diputats del PSOE aplaudien Rajoy, i els del PP aplaudien Rubalcaba); que quedi constància de la por que tornava a atiar Rajoy (“els catalans perdran els seus estalvis, els seus plans de pensions...”); i que quedi constància fins i tot de les ofertes de Duran i Lleida implorant auxili reiteradament per treure'l també a ell personalment del carreró sense sortida en què està. Però el millor d'ahir va ser que, finalment, ens ho van dir clar. Si d'ahir n'hagués sortit una gran oferta de diàleg (una de veritat, no el federalisme que Rubalcaba ara sembla que hagi descobert) avui estaríem tots fent càbales sobre si l'hem d'acceptar o no. No s'enganyin. Ahir no ens van dir no. Ens van dir sí. Sí a fer-ho d'una altra manera. Sense passar pel Congrés.
