Els drets de les persones

No és gens estrany que en els darrers mesos se m'acosti gent a Girona i em digui: “Ep, nosaltres som socialistes!” Ho podria semblar perquè el debat a Catalunya provoca que, aparentment, els socialistes reculem per la pressió que imposa el pensament nacionalista i independentista. En pocs anys l'independentisme s'ha obert camí i en coneixem les causes. El govern d'Artur Mas l'ha impulsat decididament, en part per la seva pròpia incompetència per trobar una sortida a la crisi i als problemes de pobresa i dificultats econòmiques dels catalans i catalanes. La via fàcil és abraçar la causa independentista per tapar-se les vergonyes i no haver d'assumir responsabilitats.

Malgrat tot, no és cert que tothom sigui partidari del procés sobiranista i que la independència sigui l'horitzó i la prioritat de tots els partits polítics. Pels socialistes la prioritat encara és, i serà, el combat contra la crisi i les desigualtats. En pocs anys, mentre parlem de sobirania i de dret a decidir, les desigualtats han anat creixent i la culpa no s'ha de buscar només –tot i que també– en les polítiques del govern del PP a Madrid. A Catalunya, les polítiques fiscals injustes, l'excés de retallades en la despesa social, en educació o en sanitat i en les polítiques actives d'ocupació; les privatitzacions i la complicitat del PP i CiU en la reforma laboral; o la venda de patrimoni, per posar uns exemples, imposen una orientació que desproveeix de contingut les polítiques socials i abandona progressivament a la seva sort el sector públic. Les noves estructures d'estat que branda el govern no es corresponen a les d'un estat amb sensibilitat social, just i equitatiu.

Als socialistes ens preocupa especialment aquesta nova situació. Ens hauria agradat que el capteniment dels altres partits catalans en el ple sobre la pobresa al Parlament de Catalunya fos més propi de la preocupació i la recerca de solucions tangibles. No és cert que l'agenda social catalana s'esdevingui totalment supeditada a la de l'Estat. Els governs –tant a Madrid com a Barcelona– tenen autonomia en el camp dels ingressos i de les despeses (política fiscal) per revertir la situació de desigualtat. La dreta (la catalana i l'espanyola) té la mateixa recepta: carregar sobre les classes mitjanes l'esforç dels passos per sortir de la crisi; aprimar el sector públic, deixar sectors estratègics en mans privades i rebaixar la despesa social. Personalment, no vaig detectar res en les intervencions dels portaveus dels altres partits per rebatre aquesta espiral.

En el debat del pensament únic en el què vivim instal·lats a Catalunya, no és fàcil poder parlar sobre desigualtats, sobre la pèrdua de drets. Malgrat tot, els socialistes entenem que aquesta és la nostra preocupació principal. I això és el que reclamen arreu tant els qui hem estat escollits per representar el partit com els votants. Ja hem dit i repetit que ens afegim a la reivindicació d'una consulta o consultes a Catalunya sobre el nostre futur polític, o sobre d'altres qüestions de fons. Cal aprofundir en l'exercici de la democràcia participativa i quan tornem a tenir responsabilitats de govern en millorarem els mecanismes. Però no ens enganyen. L'horitzó de la consulta és una cortina de fum per apartar del debat sobre les conseqüències terribles de la crisi sobre els catalans i les catalanes. Al conjunt d'Espanya, els ciutadans es manifesten a favor dels serveis públics o per un treball digne. A Catalunya, certament, les mobilitzacions es convoquen a favor de l'alliberament nacional. Però darrere d'aquest suport genuí del poble de Catalunya al dret a decidir, també hi ha els interessos dels partits polítics que volen carregar les culpes de tot als governs de Madrid i defugir les pròpies responsabilitats.

No sé si finalment el monocultiu independentista ens pot dur als socialistes a una situació de semiclandestinitat, però la nostra obligació és continuar defensant drets individuals, col·lectius i socials que, amb l'excusa de la crisi, els governs de Madrid i de Barcelona ens estan manllevant.