Conferències a Munic

Parlar de Munic i de “conferències” ens suggereix immediatament unes dates importants de la història d'Europa. Podem recordar el pacte de Munic, el 1938, preludi encobert de la Segona Guerra Mundial. Anys més tard hi hagué el Congrés del Moviment Europeu, també a Munic, amb la presència de representants catalans i de la resta de l'Estat, que denunciaren la realitat del règim franquista i la necessitat d'institucions democràtiques per poder formar part de les comunitats europees. La resposta oficial del govern espanyol va ser qualificar la trobada com el “contubernio de Munich”; era el mes de juny de l'any 1962.

En aquest escrit vull parlar de dos fets més recents i que han tingut com a amfitrió la Gesellschaft für Auslandskunde, o Societat per al Coneixement del Món Exterior. Aquesta societat va ser creada l'any 1948 a Munic, a l'Alemanya de postguerra. El primer president va ser Von Prittwitz und Gaffron, un diplomàtic alemany que era ambaixador als Estats Units d'Amèrica, i que l'any 1933, després de l'arribada de Hitler al poder, va posar el seu càrrec a disposició. Va ser l'únic ambaixador alemany que ho va fer. Va poder sobreviure durant el període nazi fent d'assessor comptable.

Una de les tasques que la societat va voler dur a terme va ser l'organització de conferències i col·loquis amb personalitats estrangeres per donar a conèixer la realitat de l'Alemanya democràtica de postguerra i al mateix temps participar en el debat de la problemàtica internacional. Ho ha fet durant molts anys.

L'any 1989, el dia 12 de juliol, van convidar el president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol. El tema de la conferència era El paper de les regions en una futura Europa unificada, El centralisme de Brussel·les i l'autonomia dels länder. La conferència es va fer en alemany. A la cartolina d'invitació hi havia un breu currículum del president Pujol on s'esmentava també el seu paper en la lluita antifranquista.

La conferència va tenir lloc a la seu de l'Institut Espanyol de Cultura de Munic i hi hagué una important assistència. A l'acabament, els organitzadors convidaren el president Pujol i els seus acompanyants a un sopar. Es va parlar del futur de la Unió Europea i del paper de les regions i dels länder. A l'hora del cafè es va formular una pregunta per part del conferenciant convidat: “Què pensen vostès de la possible reunificació alemanya?” Va seguir un llarg silenci. A la fi un dels amfitrions va afirmar: “Això és una qüestió molt complicada, senyor Pujol, i dependrà de moltes coses, potser cap a l'any 2010 o 2012 serà possible fer la reunificació…” Érem al mes de juliol del 1989. El 9 de novembre d'aquell mateix any queia el mur de Berlín i la reunificació va ser una realitat.

La segona conferència que vull referir ha tingut lloc el dia 26 de març d'enguany. L'amfitrió ha estat la mateixa societat, per bé que ara s'anomena Gesellschaft für Aussenpolitik, o Societat per a la Política Exterior. La situació d'Alemanya al món no és la mateixa que la dels anys de postguerra, amb un país dividit. La persona convidada va ser la mateixa, Jordi Pujol, tot i que ara com a expresident de Catalunya. El títol de la conferència també era nou: Catalunya: economia, política i identitat.

Entre les dues conferències han passat pràcticament vint-i-cinc anys, els plantejaments polítics des de Catalunya no són el mateixos. De la possibilitat que les “regions europees”, comunitats autònomes, poguessin tenir un paper polític en el marc de la Unió Europea, possibilitat que no va reeixir, hem passat a la necessitat d'exercir la sobirania per tal de poder assegurar a Catalunya una viabilitat econòmica, enfortir la nostra identitat cultural, lingüística, social, i en darrer terme mantenir la nostra existència com a poble. Aquesta va ser la conclusió de la darrera conferència a Munic, conclusió que va anar precedida de les explicacions sobre el que havia fet el catalanisme polític durant més de trenta anys per contribuir a la democratització, a la governabilitat, a la cohesió social i a la projecció europea de l'Estat espanyol.

Aquelles actuacions no han reeixit, i per acabar es va referir a les conclusions del seu llibre: El caminant davant del congost i a la imperiosa necessitat de decidir entre “ser residuals o ser independents”. Em pregunto si ho va entendre el públic que va assistir, en silenci, a la conferència. Els catalans que hi eren ben segur que sí, entenen l'alemany i coneixen la realitat de què parlava. Els assistents alemanys no estic segur que tots ho entenguessin; en aquest sentit la pregunta d'un professor universitari a l'hora del col·loqui va ser prou clara. Va referir-se als problemes que hi ha avui a la Unió Europea i a les relacions internacionals a nivell mundial, ¿quin sentit tenia crear-ne de nous?

La resposta va ser concreta, no es tracta de voler crear nous problemes sinó de voler resoldre el que el poble de Catalunya té avui plantejat: “O residuals o independents”. Abans de cloure el col·loqui es va esmentar el fet que feia 25 anys es veia molt lluny la reunificació d'Alemanya; segurament avui la solució de la sobirania de Catalunya també ho pot semblar.