El deliri de Sant Jordi

L'últim Sant Jordi ha estat la prova del cotó. La demostració palmària que els catalans no poden més. La gent va tornar a sortir al carrer, va comprar roses i llibres, va passejar paradeta amunt, paradeta avall, i va intentar convertir un dia qualsevol en una festa espaterrant, com cada any. Però no van poder. Se'ls veia seriosos, preocupats, els ulls tristos, l'expressió crispada. S'esforçaven a dissimular, però se'ls notava la tensió que viuen cada dia al carrer, a la feina, a casa, a botigues, a restaurants i fins i tot als urinaris públics.

A quatre polítics, perversos nacionalistes, i els deu eixelebrats que els segueixen, se'ls ha ficat al cap que Catalunya viu sotmesa i ofegada, que seria millor si fos independent i que els catalans tenen dret a votar-ho en una consulta. Pretenen fracturar el país i estan dividint la societat, les famílies, els grups d'amics i fins i tot l'aire que respirem. No hi ha persona, ni PSC que ho resisteixi. I això explica l'angoixa d'aquest Sant Jordi. I la cara desmillorada de la Sánchez-Camacho, pobreta, que si no té comprat el bitllet de l'exili el té reservat, de tan exclosa com la fan sentir.

Encara sort d'aquesta gent lúcida i valenta de Societat Civil Catalana. Dimecres van reunir 1.300 persones i vuit mil signatures, però al darrere hi tenen la Catalunya silenciosa, i majoritària. Tan cert com que la majoria social no dóna suport a la consulta –diuen– i que la independència ensorraria Catalunya. Ells sí que hi veuen clar. Per això diuen que voler la consulta o la independència és el mateix, una “malaltia”, un “deliri”, una “obsessió malaltissa”. Per a ells la consulta és un “frau”, votar és “un drama”, és com “llançar-se per la finestra” [sic]. Parlen clar. Lluiten per un Sant Jordi sense angoixa, sense fractura i sense diferències.