Canonització

Diumenge, mentre a Roma els papes Joan XXIII i Joan Pau II eren elevats als altars, aquí canonitzàvem Tito Vilanova, l'ungit de Pep Guardiola mort el divendres abans. No vegin en aquesta semblança, gent de missa, gent del futbol i gent tan susceptible com aquesta, cap ironia. L'Església tria els seus models, i la societat laica tria els seus a semblança seva, i això és una constatació.

Dilluns, la catedral de Barcelona es va omplir de gent per assistir als funerals del futbolista. Molta es va quedar a la plaça, airejada per un airet vaticà de primavera. Els jugadors de l'equip hi van entrar consternats i en formació com els monjos que han perdut el millor efectiu o ploren un pare abat exemplar. Va oficiar la cerimònia el cardenal Martínez Sistach, barcelonista que no pot sopar ni dormir quan el seu equip perd i que el dia abans, a Roma, havia fet de subjecte passiu perquè el protagonisme va ser del papa Francesc. Sempre que pot, l'Església vol tenir veu en les canonitzacions, per civils que siguin, i nosaltres deixem que faci perquè l'Església ben mirat també és societat civil i perquè organitza els rituals com ningú. El dia abans més de cinquanta mil barcelonistes havien homenatjat Tito Vilanova congregant-se al Camp Nou. Moltes vegades aquest camp de joc ha estat declarat un santuari del futbol. En qualsevol cas el pelegrinatge hi és un fet, i jo anant per Barcelona no paro d'indicar als turistes com s'hi va.

Quan l'Església vol fer sant un dels seus activa la figura de l'advocat del diable: un membre de la cúria que amb la intenció d'assegurar que l'aspirant a ingressar al santoral no té cap màcula investiga la seva biografia per veure si n'hi troba alguna que l'inhabiliti. Amb Joan XXIII, l'advocat del diable va exposar l'inconvenient que no havia fet mai cap miracle. El papa Francesc va argüir que no era cap problema, i les oposicions a santedat del papa del Concili Vaticà II van ser superades cum laude. A Tito Vilanova li havia fet la guitza no l'advocat sinó el diable en persona, aquell dia que li va posar el dit a l'ull a la vista de tothom, i els prolegòmens s'han abreujat molt. Santo subito.

Sembla que els papes haurien de ser tots sants per defecte, tenint en compte que per accedir al soli pontifici passen la dura i selectiva prova del conclau, però es veu que ni els cardenals ni el mateix papa donen res per segur ni es refien d'ells mateixos. Arribar a entrenar un equip de primera divisió tampoc és a l'abast de tothom. Tots en principi són bons, però pocs són a la vegada tan excel·lents i estimades persones com Tito Vilanova.