Saguer arquitectònic

Uns anys abans del projecte d'Eixample, Cerdà va realitzar l'aixecament del pla entre l'actual Zona Franca i el riu Besòs. L'objectiu era descriure l'espai desocupat on se situaria l'ampliació. En el dibuix apareixen els camins, les poblacions annexes a la ciutat, els forts militars, les vies fèrries, el port i Montjuïc. També hi destaquen dues absències eloqüents: la del nucli urbà, alliberada de les muralles, que es representa sense cap detall, i la de la muntanya, que simplement no es dibuixa, però tampoc s'ignora: a la franja que uneix el pla amb la serra de Collserola apareix un arc inexistent, que, amb cura, envolta la vall fins al mar i perfora el territori amb un cinturó imaginari. És el “canal per desviar del pla les aigües de la muntanya”. De moment, es tracta només d'una línia afegida i dissenyada per l'enginyer, però tan assumida per ell que seguirà sent-hi quan presenti el projecte definitiu d'Eixample.

La ciutat, després de l'enderroc dels murs que l'oprimien i la protegien de les aigües, va quedar despullada i oberta. Cerdà adverteix del perill d'inundació i de la urgència de la construcció d'aquest canal fent un dramàtic presagi. Set anys després, plou catorze hores seguides durant la nit. La població és víctima de la crescuda de les rieres, i l'aigua deixa, al seu pas, una reguera de terror i de mort. En el dibuix, Cerdà havia preparat el pla per al que havia d'ocórrer i això li permetia un temps de prenyat, d'atenció, d'espera, però no se l'escolten. El canal es va relegar gairebé de seguida, no es va explicar ni es va valorar com la primera conquesta de l'enginyer en el pla, va desaparèixer en els dibuixos posteriors al 1863 i quan García Faria va redactar el 1893 el projecte de sanejament del subsòl, sols en va quedar un petit fragment.

Barcelona arriba malament a la muntanya, les dimensions i la rigidesa ortogonal de la trama d'Eixample, òptima en pendents suaus, la fan poc dúctil per a l'escalada. El planejament s'oblida de posar-se a punt per a la intersecció amb la inclinació més pronunciada i va ser víctima, en aquesta zona, d'un disseny residual. Però, malauradament, no és l'únic lloc on passa això. La muntanya és també la façana posterior de moltes de les poblacions costaneres catalanes, les quals embolica, limita o comprimeix. La muntanya és esdrúixola, accidentada i complexa; imposa les seves regles, normes de faldilles volades i d'arestes tallants. Malgrat tot, ha estat la gran maltractada per la bombolla immobiliària, envaïda de rígids volums inadaptats, des dels quals poder veure el mar; ha estat esquinçada, tallada, ferida, embrutida i clavada sense pudor ni objecció... La falta de previsió i d'afecte, la ignorància i l'enfarfoll especulatiu han provocat un desastre del qual no se'n salva ni una.

Condemnat a l'oblit per la història, aquest traç imaginari continua sent una gran lliçó. Urbanitzar vol dir també obrir aquest gran solc de recollida de les aigües de la muntanya, donar edat al projecte i a l'urbanisme per créixer, i preveure i minorar les dificultats en les successives etapes constructives de l'entorn. Ara, d'això, ja no hi som a temps, però podem corregir el disbarat apropant-nos a la realitat amb solucions atentes i detallades, aprofitant el saber dels petits grups d'experts i rebutjant les solucions especulatives dels grans consorcis, però això suposa substituir la ignorància dels diners per la saviesa del treball, la cultura i l'afecte, i deixar de destruir i avalar la desfeta. Ho voldrem fer?