Can Serra

Deia ahir que havia tingut una trobada amb el president de la Diputació, el senyor Salvador Esteve. Em va rebre a can Serra, que és aquella casa senyorial i molt modernista, obra de Josep Puig i Cadafalch, que es troba situada al capdamunt de la Rambla de Catalunya de Barcelona, pujant a mà dreta. Jo sempre havia vist can Serra des de fora, i com que alguna vegada que havia entrat a la Diputació m'havien fet passar a l'edifici modern que hi connecta, m'havia quedat amb les ganes de visitar-la per dins. M'havia imaginat que, tractant-se de Puig i Cadafalch, els interiors serien com els de la casa Amatller del passeig de Gràcia o com la Coll i Regàs de Mataró, que per cert són dues construccions que s'assemblen molt, com té estudiat en Santiago Alcolea. Vaig entrar, doncs, al despatx presidencial, i no diré que a primer cop d'ull no impressioni perquè té unes dimensions que fan un cert respecte, però de cap manera vaig notar que ingressés en el castell embruixat ni a les alegries florals a què l'arquitecte Puig ens té acostumats. El senyor Esteve, que va observar la meva decepció, em va explicar que el tal Serra que va encarregar la casa es va arruïnar a mig fer-la i l'arquitecte només hi va deixar la carcassa visible des del carrer. Si el senyor Esteve m'hagués dit que el senyor Serra no es va arruïnar sinó que en va tenir prou amb la façana, també m'ho hauria cregut. L'acció d'aparentar, de situar tot el gènere a l'aparador, té al país molta literatura.

La casa Serra vista per dins em va fer pensar en les vegades que havia penetrat a les dependències privades del Palau de la Generalitat. O sigui a la casa dels Canonges. Aquesta casa, vista des del carrer del Bisbe, imposa pel seu caràcter sòlid i cardenalici, però per dins és un exacte piset amb envans i mobles de fullola. Es veu que se'l va fer decorar Joan Antoni Samaranch als anys dels fluorescents i el mobiliari funcional. Després, Tarradellas que era vell, Pujol que no es fixa en aquestes coses, Maragall que era una mica desmanegat i Montillla que ja tenia prou problemes el van deixar tal com el van trobar. No crec que Artur Mas, que fa de l'austeritat una bandera i que viatja en turista, hi hagi introduït cap millora ni una capa de pintura. A mi m'és igual perquè ens coneixem tots i ja sabem com som, però passa que al lloc on el president de la Generalitat té la sala íntima de rebre hi han d'entrar sovint persones de compromís a les quals hem de convèncer que som més que un balcó i una tribuna o que estem preparats per ser més que un balcó i una tribuna.