Les eleccions del 25-M i l'euro

Augmenta el consens entre els economistes, de quasi totes les tendències, que l'euro no és un bon instrument per a aconseguir els objectius finals de més integració econòmica i més unió política a Europa. Perquè l'euro pogués funcionar bé caldria haver fet abans la unió política (i fiscal) que no pas la unió monetària i, sabent el que se sap ara, els països perifèrics, menys competitius, no hi haurien d'haver entrat. El desacord és més gran en el que caldria fer ara davant de la crisi de l'euro: dels que defensem la seva dissolució i la tornada a les monedes nacionals sobiranes, als que consideren que sortir-ne ara seria una catàstrofe econòmica.

Alguns diuen que l'euro va funcionar en el període de creixement, d'ençà que es va introduir el 1999 fins al 2007. Però, l'euro va provocar una de les causes fonamentals de la crisi actual: els desequilibris exteriors creixents entre països creditors (Alemanya) i països deutors (els perifèrics). Perquè l'euro estava sobrevalorat pels països perifèrics però, com que significa tipus de canvi fixos, no podien devaluar, mentre que en els països centrals estava menysvalorat. Si s'hi afegeixen els creixents desequilibris en la distribució de la renda i la riquesa i la crisi financera s'arriba a la gran crisi que avui es viu a la zona euro. A més, amb l'euro –tipus de canvi fixos– els països perifèrics estan condemnats a fer polítiques d'austeritat –la “devaluació interna”, ja que no poden devaluar la moneda– que els dificulten sortir de la crisi. L'austeritat serveix per fer devaluació interna, per recuperar competitivitat quan no es pot devaluar la moneda. Amb l'euro (tipus de canvi fixos) s'ha de fer devaluació interna. L'euro implica austeritat. La devaluació interna és, a més, un procés llarg i dolorós des del punt de vista social i provoca la desindustrialització i la pèrdua de capacitat productiva dels països perifèrics.

La posició oficial entre els polítics i els policromares, a l'àmbit europeu o dels estats, és que l'euro està aquí per quedar-se. I aquesta és una posició transversal, amb poques excepcions, entre els partits polítics, anomenats de dretes o d'esquerres, amb possibilitats d'obtenir representació al Parlament Europeu. Per això el professor Alberto Bagnai parla a Itàlia, on el debat és molt més intens que aquí, del PUDE (el Partit Únic De l'Euro). Pràcticament tots els grups del Parlament Europeu, i en particular els dos més importants –populars i socialistes–, estan totalment a favor de l'euro. El mateix es pot dir de la majoria dels altres grups. Amb tot, a les pròximes eleccions europees, a diversos països, diferents partits polítics de quasi tot l'arc parlamentari –liberals, conservadors, extrema dreta, partits d'esquerres– s'han mostrat obertament partidaris de la dissolució de l'euro i el retorn a les monedes nacionals, en alguns casos d'una forma clarament oportunista i en d'altres d'una manera plenament conscient. Es diu que els partidaris del no a l'euro podrien arribar a un terç dels diputats europeus.

A Catalunya i a l'estat espanyol el debat polític sobre l'euro és pràcticament inexistent. Hi ha alguns partits que fan una aposta decidida a favor de l'euro però la majoria curiosament (o no?) no en parlen, ni a favor ni en contra. No sé si tenen en compte les dades del darrer Eurobaròmetre (tardor de 2013), on un 48% dels ciutadans espanyols eren pessimistes sobre el futur de la Unió Europea i un 37% estaven en contra de l'euro, amb una tendència al creixement d'aquests percentatges. Malauradament, els únics que estan obertament en contra de l'euro, la CUP, han decidit no presentar-se i no aprofitar per fer campanya per canviar d'Europa i per la dissolució de l'euro.