Els reptes del 25 de maig

Les eleccions europees del proper 25 de maig constitueixen tot un repte per a la construcció i el futur de la Unió Europea (UE) i de Catalunya. En el cas de la UE, el fracàs per fer front a la crisi econòmica és evident. Les desencertades polítiques d'austeritat i contenció del dèficit –que no del deute– liderades per Alemanya han aprofundit les diferències entre els països. Així, segons l'Eurostat, si comparem l'índex del PIB per càpita (base 100 = mitjana de la UE28) del 2007 (just abans de començar la crisi) i del 2012 observem que a Alemanya aquest índex ha passat de 116 a 123. També creix a Bèlgica (116 a 120), Dinamarca (123 a 126), Àustria (124 a 130). A l'altre extrem trobaríem els països més castigats per la crisi: Irlanda (146 a 129), Grècia (90 a 75), Espanya (105 a 96), Itàlia (104 a 101), els Països Baixos (132 a 128), Portugal (79 a 76), Finlàndia (118 a 115), el Regne Unit (118 a 106). En general, els països que es van incorporar el 2004 i el 2007 (Croàcia ho va fer el 2013) han millorat les seves expectatives, excepte la República Txeca, Xipre i Eslovènia, però el seu PIB per càpita queda encara molt lluny de la mitjana de la UE, sovint amb índexs per sota de 70 o 60 (només la República Txeca, Malta i Eslovènia presentaven el 2012 un índex superior a 80 i Xipre, de 92). Finalment, hi ha un conjunt de països que pràcticament conservaven el 2012 el mateix índex del 2007 (França i Suècia). En general, el creixement, quan s'ha produït, ha estat molt feble i comparat amb els països que han conegut una pèrdua de poder adquisitiu s'han eixamplat les desigualtats.

Però la crisi ha tingut també altres efectes més enllà de l'economia i molts ciutadans europeus han perdut bona part de la confiança en la UE per solucionar els seus problemes. L'augment de l'euroescepticisme es fa palès en les enquestes que denoten un avenç de les forces d'extrema dreta, populistes i xenòfobes. És el que es preveu que passarà a França (on podria quedar en primer lloc el Front Nacional de Marine Le Pen), Holanda, el Regne Unit, Hongria, Àustria... En altres països aquest fenomen no es dóna amb la mateixa intensitat perquè els partits conservadors han inclòs en els programes, en temes com la immigració, una part del discurs de l'extrema dreta. El repte del 25 de maig és, doncs, aturar aquesta escalada de l'euroescepticisme que podria posar seriosos obstacles a la construcció europea.

I què ens hi juguem els ciutadans de Catalunya? En primer lloc, visualitzar les aspiracions de poder decidir en llibertat –mitjançant una consulta– el futur polític de Catalunya. Sens dubte, un Parlament Europeu amb predomini de l'esquerra i els liberals –i una petita part del Partit Popular Europeu– pot ser més sensible a aquestes aspiracions que no pas un parlament dominat per una dreta que pateix la pressió i el desgast electoral d'una extrema dreta disposada a guanyar-li terreny. Llàstima que no s'hagi pogut arribar a una candidatura conjunta del catalanisme, que hagués permès visualitzar molt millor aquestes aspiracions i hagués pogut obtenir un o dos diputats més. En segon lloc, ens hi juguem poder forçar una rectificació de les polítiques socials i econòmiques que permeti sortir de la crisi sense generar encara més desigualtats i impedint que la concentració de capital que s'està produint esdevingui irreversible i acabi arruïnant les petites i mitjanes empreses i laminant el poder adquisitiu de les classes populars i mitjanes. Per acabar, ens hi juguem poder influir perquè la construcció europea es dugui a terme a partir dels pobles i no pas dels estats nació que, sovint, defensen uns interessos contraris a les llibertats dels pobles sense estat. Aquest cop més que mai cal anar a votar.