La pena de Berlusconi

Els diaris d'ahir portàvem tots la imatge de l'exprimer ministre italià Silvio Berlusconi entrant en un centre d'assistència per a persones grans i discapacitats de Cesano Boscone, a la província de Milà, on l'exmandatari haurà d'anar un dia a la setmana per complir la condemna de quatre hores setmanals de treballs socials que li ha imposat el jutge a canvi de no entrar a la presó per un cas de frau fiscal. En aquest centre, i durant com a mínim tot aquest any, l'ex-Cavaliere ha d'assistir un grup de vint malalts d'Alzheimer. Els diaris digitals i les teles, divendres, recollien imatges de l'exprimer ministre arribant-hi i d'alguns testimonis que el van veure entrar al centre. “Em fa pena, molta pena”, deia una senyora que sortira a tots els telenotícies. Doncs saben què? A mi els que em fan pena de veritat, perquè a ells ningú els ho ha preguntat, són els vint malalts d'Alzheimer als quals, “per obligació” i considerant-ho “del tot injust”, ara Berlusconi haurà de cuidar unes hores a la setmana. Em fan pena sobretot per la malaltia que pateixen aquestes persones i em fan pena perquè penso que, si no fossin malalts d'Alzheimer i recordessin algunes coses, engegarien Berlusconi a dida. Perquè sabrien que Berlusconi els cuida només perquè ha estat condemnat per frau fiscal i que ha entrat al centre amb aquell somriure irònic. I recordarien també que la persona que els atén va ser condemnada el 2013 per abús de poder i per haver pagat serveis sexuals a una menor. I que va ser condemnada per haver filtrat als seus diaris escoltes policials que perjudicaven els seus rivals polítics, que les seves vinculacions amb la màfia el persegueixen vagi on vagi, o que ha estat implicada també en casos d'evasió d'impostos, de suborn i d'intentar comprar un testimoni en un judici. L'amic de Gaddafi i del bunga bunga és ara cuidador de malalts d'Alzheimer. Pena? Més enllà de la ridiculesa que és la mateixa sentència, quina pena voleu que em faci?