Li fa mandra anar a votar?

Sí, és cert. Quina mandra, avui, anar a votar. Però creguin-me: no s'ho pensin dues vegades. Per mandra que els faci, faci bon temps o mal temps, tinguin o no previst anar-se'n avui d'excursió, quedar-se a casa escarxofats al sofà o anar al cine o al teatre, facin el favor de passar per la seva mesa electoral i anar a votar. Sí, ja ho sé, fa mandra. Aquestes eleccions tenen un no sé què que ens les fa sentir llunyanes, alguns líders polítics no han pas contribuït precisament a mobilitzar-nos (més aviat al contrari), no hi ha aquell al·licient d'una llista unitària i hi ha un munt de sensacions (no pas d'arguments) que ens farien més fàcil quedar-nos a casa. Però, s'imaginen que sí, que finalment a Catalunya l'abstenció (vull dir la participació) fos un tret diferencial? Tan diferencial que a Europa es preguntessin què passa, que mentre a la resta de l'Estat la participació és molt baixa resulta que a Catalunya hi ha una gran participació? Potser sí que es preguntarien què passa, no? Com és que a Catalunya les eleccions europees interessen més que a la resta? Com és que aquells que alguns vaticinen que faran fora d'Europa són els qui voten més? I s'imaginen que, a més a més, mirant el repartiment de vots s'adonin que la suma de tots els partidaris de la consulta del 9-N són una majoria, una gran majoria? I si la suma de CiU, ERC i IC és realment espectacular? És clar que tothom fa càbales del resultat i que probablement no serà el mateix si CiU cau en picat, si ERC compleix o no les expectatives que ells mateixos s'han creat o si IC arreplega més vots que mai perquè resulta que la seva candidata a comissària és l'única que diu que acceptaria una Catalunya independent. És clar que no. Però això avui és secundari. Avui del que es tracta és de demostrar que sí, que volem dir-hi la nostra, a Europa, i que la suma es manté. Tregui's de sobre, doncs, la mandra; tregui's de sobre els dubtes, surti a fer el vermut i aprofiti per anar a votar. No sigui cas que després se'n penedeixi.