Un pas endavant

Vistos els resultats d'ahir, no és només que el procés no s'aturi. És que agafa velocitat. Agafin-se fort. Agafin-se fort perquè no hi ha cap altra lectura possible (malgrat la que avui faran alguns diaris espanyols) que el procés que viu Catalunya ha disparat la participació en les eleccions europees (amb un innegable to de plebiscitàries) i que la suma dels partidaris que Catalunya pugui votar comença a ser aclaparadora. Catalunya se sent part d'Europa i vol votar. I ahir no els ho podíem haver dit d'una manera més clara. No hi ha hagut llista unitària però hi ha hagut una resposta unitària, i la suma dels partidaris del procés és més clara que mai. No hi ha ni un pas enrere, deia Artur Mas, i Oriol Junqueras parlava de “la vigília del 9-N”. I això és el que va passar ahir. Catalunya va superar, i amb nota, un altre assalt. No només no hi ha hagut un pas enrere, president, sinó que hem fet un pas endavant. El panorama polític a Catalunya s'ha capgirat com un mitjó però la suma dels partidaris que Catalunya pugui viure en lliberat no només no s'ha mantingut inalterable, sinó que ha crescut. I ho fa gràcies a aquesta Espanya que no només no ens escolta, sinó que ridiculitza (o ho intenta) el camí que hem traçat. Ni vivim al país de Lil·liput ni això és l'illa de Robinson ni hi ha crispació al carrer. O és que, a la jornada electoral d'ahir, hi va veure o viure algun signe de crispació, senyor Navarro? Som un país normal que vol decidir el seu futur, com ho fan tots els països normals del món. Això és que ahir va tornar a quedar clar. Un cop més. I si per arribar-hi CiU s'ha de continuar menjant tota sola “tots els marrons”, com deia Mas, i si ERC, vistos els resultats, ha d'entrar o no al govern (“sentim el pes de la responsabilitat”, deia Junqueras), ja ho decidiran ells. Perquè del que no hi ha cap dubte és que això no té aturador. La resta és secundari. Fins i tot la històrica desfeta del PSC, que es mereixeria no un article com aquest sinó una tesi doctoral.