A la tres
Que no marxàvem, nosaltres?
“Quines ganes de perdre el temps, amb aquesta mena de síndrome d'Estocolm que tenim!”
Quina mania que ens ha tornat a agafar ara altra vegada a tots plegats d'anar fent càbales amb tots els ets i uts sobre les propostes que ens hauria de fer (o hauria de provocar) el nou rei d'Espanya per convèncer-nos que ens quedem. Però, que no marxàvem, nosaltres? Que no ens n'anàvem? A vegades em sembla que sí, que tenim la síndrome d'Estocolm i que estem esperant qualsevol gest per agafar-nos-hi altra vegada. El dia que Duran i Lleida va parlar per primera vegada de la tercera via ens vam passar setmanes i setmanes especulant sobre quines propostes ens haurien de fer perquè ens sentíssim còmodes, que si haurien de blindar la immersió lingüística, que si una mena de pacte fiscal a la basca, que si competències exclusives en l'àmbit judicial, que si això i que si allò. Ens hi vàrem passar mesos, fent càbales. I res de res. Quan en el fons, no deixava de ser una manera d'anar proposant coses nosaltres, sense tenir-ne cap obligació. Allò ja va ser un error. I ara el rei abdica, en coronaran un altre en una proclamació exprés, i mig país i tots els tertulians de pes ja estan discutint en veu alta quines coses ens haurien d'oferir perquè ens quedéssim. Però, insisteixo, que no ens n'anàvem, nosaltres? Que no votàvem? És feina nostra, això de fer propostes? Que no fa no sé quants anys que en fem i havíem dit prou? No podria ser que ara aquesta sigui feina seva, i no nostra? A veure si ara resulta que nosaltres ens hem de posar a discutir si a Espanya hi ha d'haver república o monarquia, i si el futur rei ens ha de fer aquesta proposta o aquesta altra. Som especialistes a enfangar-nos, nosaltres. Jo em pensava que la primera condició perquè acceptessis o no una proposta era que te la fessin. Es veu que no. Que ens hem d'entretenir amb debats estèrils provocats per determinats mitjans de comunicació. Com si d'aquí al 9-N nosaltres no tinguéssim prou feina.
