Duran i el sentit d'estat
El simplisme de la política catalana pot abocar el nostre país a deixar perdre el més important (probablement l'únic) home d'estat de què disposem
Retirat Jordi Pujol de la primera línia política l'any 2003, Josep Antoni Duran i Lleida ha estat en l'última dècada, i s'hi manté en l'actualitat, el més important (i probablement l'únic) home d'estat de què disposa Catalunya. De la mateixa manera que li va ocórrer a Pujol, li ocorre a Duran la paradoxa de ser homes d'estat sense estat; és a dir, sense estat propi, en una nació sense estat. Perquè caldria no oblidar-ho, i sovint no se'n té consciència, Catalunya, en l'ordre mundial, és un ens subestatal (socialment, políticament i jurídicament). L'anomalia o el buit legal que afecta el reconeixement internacional de casos, com el nostre, de nacions sense accés al ple autogovern, van condicionar la trajectòria política de Pujol, plena d'equilibris entre la teoria i la pràctica, entre les lleialtats adquirides (personals i de país) i les lleialtats apreses (institucionals). Així, l'autoritat moral (imprescindible en un home d'estat) de Pujol es va ressentir en el recorregut entre la meitat i la fi del segle XX. I del pujolisme en va néixer l'antipujolisme, lentament però obstinadament.
Amb Duran, potser perquè mai no ha estat el fundador espiritual i formal d'una ideologia amb unes sigles, sinó només l'administrador de l'herència d'Unió Democràtica de Catalunya (entesa des de Manuel Carrasco i Formiguera fins a Miquel Coll i Alentorn), el país ha mostrat el gust més agre. Així, contemporàniament, Duran és un polític connotat pejorativament per diverses qüestions, de les quals almenys dues són d'una importància principal: la qüestió social i la qüestió nacional. Quant a la qüestió social, Duran és considerat de dretes, fins arribar a l'extrem que és considerat el paradigma de polític més de dretes entre els que provenen de la tradició del catalanisme; i, fins i tot, tant o més de dretes que el Partit Popular. I quant a la qüestió nacional, Duran és considerat com a paradigma de polític no sobiranista entre els que provenen de la tradició del catalanisme polític, en un nivell comparable al del PSC.
La connotació pejorativa de Duran està estesa en el conjunt de la societat catalana de manera hegemònica, tant a l'àmbit d'opinió pública com mediàtica, així com entre els sectors polititzats, inclosos alguns corrents pertanyents a la mateixa Unió Democràtica de Catalunya. Es dóna el fet paradoxal, en canvi, que ni de l'observació detallada dels textos que conformen el seu cos ideològic, ni del sentit de les seves intervencions, actituds i vots en seus oficials i parlamentàries, no es conclou que Duran sigui de dretes ni no sobiranista, al contrari.
Amb més traça que èxit, Duran ha intentat i intenta acostar Unió al model del Partit Demòcrata dels Estats Units d'Amèrica. És a dir, al centre polític. Amb els valors del centre, els principis del centre i les direccions polítiques del centre. No és una fórmula genial: és una fórmula universal, i ja posada en pràctica. Una altra cosa és que el maniqueisme hegemònic, en tants llocs del món (Catalunya inclosa) en aquest inici del segle XXI, estigui dificultant o negant la maniobra.
La Unió Democràtica de Catalunya inspirada per Duran pertany a la família socialcristiana europea (una família laica i no dogmàtica), se situa en la centralitat política i l'entén com un servei al conjunt de la societat. Reivindicar el centre significa combatre qualsevol tipus de divisió política i social, lluitar pel progrés i la millora de la societat des de l'entesa i el diàleg amb la resta de forces polítiques. Els demòcrates de centre són un corrent central que refusa que la política sigui dominada pels extrems, un corrent de solidaritat dins la modernitat i un corrent de conciliació.
En els pròxims dies, el centre d'interès es reduirà a interpretar els gestos de Duran: l'anunciada abdicació a la secretaria general de CiU, la renúncia a presidir la Comissió d'Afers Exteriors del Congrés dels Diputats, la continuïtat com a portaveu de CiU al mateix Congrés, el relleu a la presidència del comitè de govern d'Unió, l'encapçalament d'una candidatura en unes eleccions... El simplisme de la política catalana (inclosos actors, espectadors i comunicadors) pot abocar el nostre país a deixar perdre el més important (i probablement l'únic) home d'estat de què disposem; mentre assistim a la cerimònia erràtica del volem pa amb oli.
