No és el com, és el quan

Aquesta setmana Alfredo Pérez Rubalcaba ha anunciat que el mes de setembre vinent deixarà de ser diputat al Congrés i tornarà a fer classes a la Universitat Complutense de Madrid, on té guardada la seva plaça de professor de química. L'anunci de Rubalcaba va fer que, dijous passat, tots els seus companys diputats de l'hemicicle del Congrés es posessin dempeus i l'aplaudissin. Fantàstic. No passa cada dia que un diputat decideix motu proprio tornar a la seva feina. Molt bé. També, doncs, els meus aplaudiments. Però, voleu dir que l'important no és només com alguns se'n van de la política sinó quan? Perquè, és clar, Pérez Rubalcaba feia 21 anys que hi era. Vint-i-un anys essent diputat! Costa molt d'entendre que després de 21 anys Rubalcaba digui que torna a la seva feina, si la seva feina habitual han estat moltes però en cap cas la de professor de química. Si fos un cirurgià que després de 21 anys torna a la feina, a mi m'agradaria que si jo fos un dels seus primers pacients m'avisessin abans, que segur que em passaria per alt anar a la consulta. És impossible que durant tants anys un diputat, un alcalde, un president o el que sigui, no s'acabi creient que l'escó, la ciutat o el país són seus. I que no s'acabin generant alguns tics i servituds que han d'acabar fent més mal que bé. A ell i a tots. Cada cop em torno més partidari de la limitació de mandats i de regular clarament el pas per la política; potser sense exagerar-ho tant com fa la CUP, que ho limita a una legislatura. Però sí. He vist i conegut massa diputats, aquí i allà, que n'han fet una professió, del seu escó. I que han acatat la disciplina o les ordres de partit com aquell que acata els del director general de l'empresa, sense adonar-se ni l'un ni l'altre que a qui es deuen és als clients. Al cap de 21 anys, Rubalcaba forma part del mobiliari del Congrés (encara el guanya Alfonso Guerra, que hi és des del primer dia), i això, lluny de merèixer un aplaudiment, potser mereixeria algun xiulet.