El vot inútil

Ni les urnes, ni les enquestes ho expliquen tot, però diuen molt i enganyen poc. I tant les urnes del 25-M com les últimes enquestes publicades afirmen que hi ha una profunda decepció respecte dels partits del sistema. Els uns, PPSOE, perquè s'ho maneguen, s'ho reparteixen, s'ho indulten tot i governen i legislen per a ells més que per a la societat. Els altres, PSC, perquè de tant repetir-se que són el progrés no s'han adonat que són l'immobilisme. I també n'hi ha, CiU, que han passat de passejar l'estendard autonomista a arrossegar-lo com una pesada llosa. Fa més de tres dècades que s'autoproclamen els millors hereus de la transició democràtica, els millors intèrprets de les necessitats dels ciutadans, els millors constructors del futur col·lectiu.

Trenta-cinc anys aparcant promeses, transaccionant principis socials, ideals nacionals, desmentint compromisos adquirits i fent de la cosa pública un modus vivendi a protegir. Massa temps demacrant la seva figura, com el retrat de Dorian Grey. “Som el vot útil”, prometien; el vot útil de dretes, el vot útil d'esquerres, el si tu no hi vas ells tornen o el peix al cove. La gent se n'ha fet un fart, de delegar. Ha delegat participar, exigir, jutjar i decidir. Però ara vol corregir el rumb, ha decidit mullar-se, tornar a agafar les regnes dels seus ideals i posar-los al servei del futur. Per això valora molt la transparència ideològica, els plantejaments ambiciosos, que es diguin les coses pel seu nom.

Prou de renúncies! Vinguin escrites a la Constitució, vinguin sota el vellut d'un nou Borbó amable o vinguin imposades per les lleis i els decrets dels comte duc d'Olivares contemporanis. Els ciutadans volen decidir. Per això cada cop són més els que volen decidir sobre la independència, reclamar un estat més social i menys capital o, per què no, discutir al rei.