La reacció del PP

Diguin el que diguin els més entusiastes, el PP ha aguantat fins ara poc o molt bé l'onada d'indignació popular. És veritat que en les darreres eleccions europees s'ha pogut constatar un gran desgast de les dues forces polítiques espanyoles que articulen el règim. És veritat que hi ha hagut la irrupció d'opcions clarament trencadores. És veritat també que el PSOE, per a molts electors d'esquerres, ja no és alternativa ni solució, només problema. Igualment, és veritat que el PP tremola i decau en vivers tan sòlids com el País Valencià. Però tot això no vol dir ni la fi del règim ni l'alliberament dels pobles. A Espanya pot passar de tot. Fins i tot que Rajoy torni a guanyar amb una majoria còmoda. Hi ha dos fets que poden assegurar-li la jugada. El primer és que la dreta a Espanya, al contrari de l'esquerra, no es fragmenta amb contundència. Ni Unión, Progreso y Democracia ni Ciutadans han tret prou cresta inquietant. I Vox s'ha quedat com una bufa de bou. Tot aire. El segon és una certa recuperació econòmica. L'índex d'aturats baixa cada mes. Podria ser un miratge d'estiu, però la tendència es va començar a insinuar en mesos no tan propicis per a la contractació. Per això el PP reacciona com sap. Com una fura. Dirigents populars han començat a estigmatitzar les noves opcions emergents com a “desestabilitzadors”, “bolivarians” o “proetarres”. Rajoy ha anunciat una baixada d'impostos i ara diu que vol “regenerar” els ajuntaments. Encara surarà. Amagueu bosses i ànecs.