Sant Pere del Burgal, un monestir amagat
A vegades tens la impressió que conèixer el país segueix sent
una de les nostres assignatures pendents
Sense Jaume Cabré potser mai no hauria descobert Sant Pere del Burgal. Segons pròpia confessió, sense el triscar pel Pallars a la recerca de l'ambientació de Les veus del Pamano, ell tampoc no hauria arribat al monestir amagat al vessant sud del Roc del Gento, als peus del barranc de Sant Pere. Atrapat per la bellesa d'un racó on es sent el silenci, diverses vegades va fer el costerut camí des de la vila closa d'Escaló fins a les ruïnes del cenobi benedictí, prenent notes per donar forma a un relat que abocà a Jo confesso (Proa, 2011), on inicia el miler de pàgines del llibre amb un “tot va començar, en el fons, fa més de cinc-cents anys, quan aquell home turmentat va decidir demanar l'ingrés al monestir de Sant Pere del Burgal”.
Cabré em desvetllà l'interès per l'indret i m'obligà a una certa informació complementària. Només calia esperar el moment oportú per cercar el lloc amagat a la vall d'Àneu, a un promontori de la riba esquerra de la Noguera Pallaresa, entre la boscúria del feréstec rerepaís. El moment ha estat a les darreries de la primavera, quan la natura també jugava a favor. I, seguint el camí de bast, entre l'esplendor d'una floració generosa, la paret de pedra seca m'anà indicant la unívoca direcció.
Sant Pere del Burgal és un monestir romànic benedictí. Millor dit, era, perquè avui són les ruïnes d'un cenobi medieval, un conjunt de pedres que consoliden el record d'un racó d'espiritualitat extrema, entre les boires de l'alt Pirineu. Víctima de les lluites per l'adscripció a l'autoritat del monestir occità de la Grassa o al proper de Santa Maria de Gerri, molts documents de la seva vida comunitària foren falsejats o fets desaparèixer, de tal manera que només són fiables una acta fundacional del 859, on es cita el primer abat, Deligat, i apunts de la constitució del priorat depenent de Gerri (908) i posteriorment de l'abat occità (948), en un període que durà fins al 1337. D'altra banda, comptà amb la protecció dels comtes del Pallars, especialment de la comtessa Llúcia i els seus fills, que feren grans donacions segurament per fer perdonar les moltes infidelitats del comte Artau, marit i pare, que havia mort excomunicat. El monestir fou secularitzat a finals del segle XVI i mantingué una petita comunitat de canonges durant dos segles. Tancat i abandonat, la desamortització de Mendizábal en decretà la fi.
En un avançat procés de degradació, a les primeries del segle XX es decidí salvar les pintures murals que cobrien l'absis central, atribuïdes a l'escola del mestre de Pedret i que foren pintades entre 1081 i 1090, segons una datació coincident amb el govern comtal de Llúcia de la Marca, que fins resultà retratada al mural. Els originals foren traslladats al Museu d'Art de Catalunya.
Fou la Generalitat recuperada que decidí la restauració d'alguns puntals del monestir, sobretot consolidant-ne les ruïnes, salvant part de l'església, reconstruint totalment els absis –amb el cas excepcional de tenir doble capçalera, amb tres absis a llevant i un a ponent– i reproduint les pintures murals. Un conjunt que ajuda a entendre la importància del monestir en la seva època.
Sant Pere del Burgal val la pena. Allà vaig coincidir amb un veterà vallesenc que em va dir que hi havia pujat diverses vegades, i amb dues parelles, una alemanya i l'altra francesa, que s'hi desplaçaven amb un interès especial i que anaven ben informats del lloc i la història, i fins i tot els alemanys citaven l'obra de Cabré. Queda dit. A vegades tens la impressió que conèixer el país segueix sent una de les nostres assignatures pendents.
