L'edat del plàstic

La decadència de Catalunya, o la de qualsevol país semblant, va començar el dia que la mongeta verda, tendra i fresca va cedir el pas a la mongeta verda, tendra i congelada. Només cal que parleu amb el vostre supermercat de confiança i us certificaran la tendència a la baixa, o a la desaparició, del consum de producte fresc. I la causa, podem imaginar, té a veure amb les noves formes de vida catalana.

Probablement la gent no té temps. Vaja, no té temps per cuinar, amb tot el ritual que la cuina necessita. La mongeta fresca, a banda que també s'ha d'anar a comprar, s'ha d'esbandir bé sota l'aixeta, se n'han de retallar les puntes, s'ha de tallar en dos o tres trossos, s'ha de bullir o fer al vapor, s'ha d'amanir; i s'ha de menjar. La mongeta congelada estalvia molts passos del procés: és a dir, temps. A banda, que també pot suposar un estalvi en el preu. Després queda el gust, però el gust només és un valor comparable per a aquelles persones que han tastat alguna vegada a la vida la mongeta verda, tendra i fresca; els que s'han educat en el congelat, no hi tenen problema.

Probablement les famílies estan canviant, o ja han canviat. El costum de dinar i sopar, els dies de cada dia, dues o tres generacions al voltant d'una mateixa taula, ja no es dóna. Les àvies, quan es té la sort de conservar-les, si estan bé de salut campen d'excursió o de viatge al so que toca la Llar de Jubilats, o conviuen estrictament amb la persona cuidadora o amb el personal de la residència geriàtrica. Les mares s'han especialitzat en els àpats de carmanyola i microones. Els fills maldinen al menjador escolar i es nodreixen de pa, massa pa, llepolies i altra pastisseria industrial. I els pares, homes, s'apanyen amb els menús de bar o les tapes.

Probablement els habitatges són petits i de mostrari. Quan la gent compra un pis o el reforma, d'entrada té la cuina neta, de catàleg o d'aparador. I l'única manera de mantenir la cuina neta és no estrenar-la. L'absència de fogons, a canvi de plaques elèctriques, hi fa la resta. Cuinar requereix una acumulació d'estris que no tenen espai a les cases. I requereix embrutar. I rentar. No només rentar plats i gots i coberts al rentavaixelles. També rentar olles i escorredores. I picadores i batedores i safates de mides irregulars. I endreçar-ho. I netejar pedrissos i piques. I suportar el baf o la pudor de l'oli fregit o refregit. No hi ha temps, ni ganes, ni àvia que s'hi entretingui.

Unes sardines a la brasa, o a la planxa, són impensables en un habitatge modern. Imagineu-vos els computadors personals o els iPad els Smart TV o Phone, amb pudor de fum de sardina o d'entrecot. O el modelet del que sigui, empudegat d'oli de gira-sol. No és estrany que els supermercats tanquin les seccions de carnisseria i peixateria. I dediquin l'espai a noves càmeres frigorífiques, amb plats precuinats.

Al costat de la categoria general, amb una gran majoria de la població que consumeix menjar embolicat en plàstic i que es refia, perquè no hi té més remei, de la informació continguda a les etiquetes, també hi ha l'anècdota: l'esnobisme dels consumidors dels productes de proximitat. Són els idòlatres de la pastanaga o altres fruits de la terra qualificats d'ecològics o, més modernament, de quilòmetre zero. Són gent capaç d'establir una relació gairebé sentimental amb una hortalissa. D'estimar-la amb veneració. De tractar-la amb reverència. De seguir les instruccions precises marcades pel pagès urbà de moda. A mi, que la verdura i la fruita ecològiques siguin les que en tenen garantia, i no les dels taulells de les pageses de la Boqueria o les de les caixes del supermercat, em fa dubtar del seny actual de la nostra societat.

Des del dia en què tots plegats vam riure el recurs de sucar el pa amb pinzell i salsa de tomàquet de pot, vam començar a fixar els fonaments de la gastronomia domèstica. Després ens vam adonar que el pinzell d'ahir era el mateix d'avui, i el de demà, sense haver passat per sota l'aixeta. Però ja era tard. I ara podem seure, amb les mans brutes de la feina, a parlar de la pàtria, i de la truita de patates embolicada en plàstic. Sòlida en el temps.