Recels esquerrans

Deixant de banda els sectors hostils al dret a l'autodeterminació i aquells que, defensant-lo, són contraris a la independència nacional, entre els quals n'hi ha de dreta i d'esquerra en tots dos casos, existeix un tercer sector que val la pena no passar per alt. Em refereixo a aquells que, bo i defensant inequívocament el dret del poble català a decidir el seu futur, tenen dubtes sobre la conveniència de la independència o la necessitat d'aquesta. Veuen aquesta possibilitat amb veritable recel, amb una desconfiança enorme o, en el millor dels casos, amb una prevenció gran. Fins ara, tothom que m'he trobat en aquesta posició ha estat gent d'esquerres, a cops persones d'una certa edat, compromeses activament amb el moviment antifranquista o gent més jove, amb experiència amb causes solidàries amb altres pobles que sovint han anat de brigadistes o voluntaris a alguns països.

La malfiança que provoca dubtes rau, no pas en el dret a la secessió, que no neguen en absolut, sinó en els perills que pot comportar la creació d'un nou estat independent, sense saber-ne prèviament quin model de societat tindrà l'estat en qüestió. Plantegen interrogants sobre quin serà, en aquesta Catalunya independent, el paper de determinat banc o certa caixa, quina la política d'habitatge o sanitària, quina serà la posició de l'estat davant l'avortament i amb quines condicions aquest tindrà cobertura legal, rebutgen de totes passades la creació d'unes forces armades nacionals tant se val quin sigui el model pel qual s'opti o qüestionen, obertament, el paper dels Mossos d'Esquadra en la Catalunya futura, com a cos que hagi de garantir la seguretat als ciutadans del nou estat. Recentment, algú va etzibar-me: ara tenim Rajoy i Mas. A la Catalunya independent, Mas també serà president? Doncs, no vull la independència!

Anem a pams: la Catalunya independent serà com lliurement vulguin, és a dir, votin, els ciutadans. De dretes o d'esquerres? Doncs, per damunt de tot, democràtica, tal com els catalans decideixin a les urnes. Ningú no està en condicions de predir ara quines majories es formaran, ni, encara menys, tindria sentit d'apostar per un model de societat que fos del tot immodificable, eterna, justament perquè això se situaria als antípodes de la democràcia. És curiós, però, que les prevencions que impedeixen d'adherir-se a allò que podria ser demà, si volguéssim, no es tinguin per a mantenir-se a Espanya. És a dir, davant el supòsit del pes que puguin tenir La Caixa o el Banc de Sabadell a la Catalunya independent, no semblen revoltar-se pel que ja tenen ara el Banc de Santander o el BBVA a la Catalunya dependent d'Espanya. La por pel model sanitari, d'habitatge o d'avortament del futur, que serà el que nosaltres vulguem, val per tenir dubtes sobre la independència, però no per a qüestionar la dependència.

L'actitud esquerranosa davant el simple esment d'un exèrcit català crida també l'atenció. Sembla, doncs, que els catalans no hem de tenir exèrcit, ni tan sols del perfil suec o finlandès, amb una força de reacció ràpida i un nombre petit de professionals de carrera. Aquesta objecció, però, no es planteja quan van a fer de brigadistes a Nicaragua, a col·laborar amb Cuba, a ajudar a la franja de Gaza o, com cert comunista valencià, a ser solidaris amb Corea del Nord. En fi, no em puc estar de dir que no he votat mai CiU, ni, per tant, Artur Mas, però entrant en aquesta dinàmica, si el problema són Rajoy i Mas, amb la independència fem un gran pas endavant ja que reduïm el problema a la meitat: només Mas, el qual, evidentment, serà president si així ho vota la gent a les urnes. Però cap ciutadà no pot ser descartat, d'entrada, en una societat democràtica, per a ocupar qualsevol càrrec d'elecció popular. Entre la Catalunya independent que serà com nosaltres vulguem, com vulgui la majoria, i la Catalunya dependent que és la que ara patim, jo, que també sóc d'esquerres, ja fa temps que he triat.