L'obstinació de Rajoy

En l'enèsima al·lusió a la qüestió que més l'escalda, Juan Carlos Rodríguez Ibarra s'ha declarat partidari del “xoc de trens” entre Catalunya i Espanya. A parer de l'expresident extremeny, els catalans haurien d'apartar-se “perquè Rajoy condueix un tren que porta la Constitució espanyola al darrere”. N'hi ha per apartar-se, sí senyor. Càrrega letal, tal com està sent manipulada en els darrers anys. Ibarra, doncs, està perquè Rajoy “no faci res”. És una de les mil i una veus que han anat enramant-se i desgranant-se des que es va saber que Mariano Rajoy i Artur Mas tenen previst reunir-se. La cita ha donat peu també fins i tot per a dos manifestos. El primer, com sol ser habitual, inspirat en el text fundacional de la Falange Espanyola al teatre Comedia de Madrid. El segon, proposta de vol de gat del federalisme espanyol, que, més enllà del PSOE, està aconseguint reunir un grapadet de seguidors. Òbviament, el discurs dominant fora de Catalunya és més el primer que no pas el segon. La veu més potent en tota mena d'altaveus és la de la intransigència.

Durant dues dècades el Partit Popular ha adobat amb persistència de bon llaurador l'anticatalanisme. Només cal recordar els arguments que els seus militants proclamaven quan demanaven per tot Espanya el vot per frenar l'Estatut: “¡Votad contra Cataluña!” Després d'anys de discurs intransigent, quan Mariano Rajoy ha guanyat les eleccions ha hagut d'aplicar la política que proposava: recentralització de l'Estat, recuperació de competències, anivellament arran de terra de totes les dites autonomies... Quan s'acabi aquesta legislatura el sistema autonòmic espanyol haurà quedat devastat. I és enmig d'aquest altre “procés” que Rajoy ha d'atendre les peticions catalanes? Víctima de la pròpia lògica i doctrina, el president del PP ha d'aplicar-les des de la presidència del govern de l'Estat. N'hi ha que diuen que Rajoy ara es deu penedir en privat pel recurs que va interposar davant el Tribunal Constitucional contra l'Estatut. Deu ser el mateix àmbit privat en què José María Aznar parlava català.

Potser sí, potser Rajoy podria posar el fre de mà, cremar-lo i aturar la locomotora si tingués el mateix caràcter que Aznar. El seu predecessor de partit en el càrrec va atiar els seus cadells perquè clamessin el dia en què va guanyar les eleccions “¡Pujol, enano, habla castellano!”. Després els va fer engolir que també ell parlava català, el desplegament dels mossos d'esquadra i una presumpta millora del finançament autonòmic català. Però l'ambició i l'autoritat d'Aznar en aquells moments esclafaven qualsevol oposició. Mariano Rajoy, en aquest sentit és un altre home. Un home profundament gandul que deixa que els problemes s'assequen a l'ombra i que evita sempre els enfrontaments amb els seus. És ben improbable, doncs, que Mariano Rajoy ara tingui esma per desfer el camí fet a còpia d'intransigència. Ni que li ho demani la patronal catalana. Ni que ho faci tota la gran patronal espanyola.

Perquè, a més, en aquest sentit, o no, Rajoy té marge i llibertat. Contra els ingenus que l'acusen de “neoliberal”, pilota la màquina d'estat més intervencionista d'aquesta part del món. A Espanya tot es decideix a cop de BOE: concessions, adjudicacions, tarifes, marc normatiu impostos, taxes... Botín, González i Fainé haurien de retrocedir davant ell en cas d'enfrontament perquè Mariano Rajoy podria aprovar al consell de ministres l'endemà mateix un
enèsim decret que imposés una taxa bancària que els faria empal·lidir. A Espanya, bancàriament, guanya sempre l'Estat. I l'Estat ara es diu Rajoy. Mentre governava Aznar, tothom sabia que el president es treballava la retirada. Una còmoda jubilació en grans consells d'administració que li assegurés un milió anual. I això volia dir cessions i complicitats. Mariano Rajoy té recursos, patrimoni i escassa ambició. I no vol passar a la història com l'home que va “sacrificar” Espanya. Tot això –que és molt– explica la seva obstinació. Artur Mas picarà debades les portes de La Moncloa.