La columna
Tràfic d'influències
El que costa d'entendre és la presumpció dels signants en definir-se com a “intel·lectuals”
Fa uns anys, l'escriptora escocesa A.L. Kennedy va confessar (a la revista Granta) que no entenia per què molts periodistes volien saber la seva opinió sobre certs temes gens relacionats amb l'escriptura. “És tan absurd preguntar a un escriptor què pensa sobre la globalització com ho és preguntar-li què pensa dels productes lactis”, va dir. De fet, hi ha una tirallonga d'autors brillants les opinions extraliteràries dels quals són més que dubtoses
(Céline, Pound, D'Annunzio... i me'n deixo algun). Si hem de jutjar per la plètora de manifestos que apareixen cada cop que els catalans fan quelcom considerat poc espanyol, la humilitat de la Kennedy no està de moda entre els literats hispànics. Després del Manifiesto de los 2.300 (1981) i el Manifiesto por la lengua común de 2008 i Con Cataluña, Con España i Por la justicia social y la razón democrática (ambdós de 2012) ara tenim el manifest Libres e Iguales signat, per cert, per molta de la mateixa gent que va signar tots els altres. N'és ple, de contradiccions (vol garantir la democràcia a través del càstig; s'adreça a “tots els espanyols” amb l'excepció sobreentesa de milions de catalans; dóna per descomptat que el catalanisme és de dretes malgrat l'esquerranisme/liberalisme dels partits sobiranistes...) però el que realment costa d'entendre és la presumpció dels signants en definir-se com a “intel·lectuals”. Què pretenen? Que tenen uns cervells privilegiats (fins i tot
Arcadi Espada)? Que la seva opinió val més que la meva o la teva? Per fi, però, tanta arrogància gratuïta ha generat la
reacció que mereix: entre els ciutadans que, tot seguit, s'hi van adherir hi ha Cruella de Vil, Mary Poppins i el caçador de la mare d'en Bambi, per no dir res de Joseph Goebbels i Kim Jong-Un... Uns sotasignats inesperats que han demostrat que els
emperadors d'aquest manifest ben imperial s'haurien d'haver despullat abans de fer la foto de família.
