A la tres
Sobiranisme i improvisació
“La política és improvisació amb una bona base
de planificació
i cohesió”
El dossier principal de l'últim número de la revista Sàpiens està dedicat a l'emperador August. Situa el personatge en el seu context històric i en repassa la important petja a les terres que avui són Catalunya. Del text m'ha cridat especialment l'atenció una frase extreta de les memòries del gran emperador romà: “La improvisació és el secret de l'èxit en la política, perquè la majoria dels actes polítics són reaccions.”
Bona part dels adagis caduquen o reviscolen en funció de l'època. Només un grapat de sentències mantenen la validesa pràcticament immutable a través dels temps, perquè no tracten de conjuntura sinó de naturalesa política. Com aquesta d'August.
La Història, la més reculada i la més recent, està claferta d'exemples que demostren com l'acció dels polítics és majoritàriament reactiva, marcada pels imponderables, l'imprevist, la casualitat. Catalunya n'és un exemple. Els últims quatre anys estan marcats per una improvisació destinada a situar el poder al nivell de les demandes d'una ciutadania que ha decidit passar a l'acció. Declaracions de sobirania, eleccions anticipades, convocatòria de la consulta i viatge petitori al Congrés són moviments no planificats derivats de l'empenta ciutadana. Això no vol pas dir que la política ho estigui fiant tot a la força i direcció del vent del carrer. Tot lideratge té una part de política, condicionada com deia August per la incertesa, una part de gestió, fonamentada en la planificació, i una part de cohesió per la base. El procés català segueix aquest guió. Tot allò que és (o serà) gestió està sent objecte d'estudi. Tot allò que és motivació va fent gruix. Tot allò que és política resta obert, perquè no pot ser d'altra manera. Caldran molts reflexos, a partir d'ara, però com passa amb la música sempre s'improvisa millor amb la partitura apresa. Cohesió i planificació, les claus del pentagrama català. El ball s'anima.
