Puntualitat

La periodista Eva Piquer ha fet un comentari a la xarxa dient està parada de la meva “obsessió” per la puntualitat. Tot ve perquè l'altre dia li vaig presentar el llibre que ha escrit sobre la primera secretària d'ERC, Marta Rovira. Vaig arribar a la llibreria cinc minuts abans de l'hora anunciada i em van dir que tant l'Eva com la Rovira eren al bar del davant prenent una cosa. Vaig entrar al bar i me les vaig trobar en plena conversa amb dues altres dones. En aquell moment la cambrera els servia l'aigua que havien demanat. Els vaig dir que ja es podien afanyar perquè jo, seguint el meu costum, pensava començar l'acte a l'hora en punt, tant si hi eren com si no hi eren. Explicat així pot semblar que la meva observació apressant fos brusca i antipàtica, però la veritat és que no es va moure de la cordialitat, perquè amb l'Eva no ens violentem mai i amb la Rovira, a qui conec poc, no m'hi atreviria. Les vaig deixar amb l'aigua, i em vaig anar a situar a la cadira que la llibreria em tenia reservada. Si no haguessin entrat en aquell moment per venir a seure al meu costat de debò que hauria començat a presentar el llibre sense elles.

“I els cinc minuts de cortesia?” La cortesia la mereixen els que arriben a l'hora, no els que se'n refien i es presenten quan volen. Als cines els llums s'apaguen i la pel·lícula comença quan ho indica l'horari, en les jornades electorals les urnes s'obren i es tanquen amb precisió, en els partits de futbol em sembla que l'àrbitre és sancionat si no xiula quan està previst i fins i tot els toros han fet de la puntualitat mortífera un orgull, a las cinco en punto de la tarde, ai que terribles cinco de la tarde, eran las cinco en todos los relojes. Per què les conferències i les presentacions, en canvi, han de concedir cinc o deu minuts de marge? En diuen “de cortesia” però són una maniobra acumulativa. “Esperem per si ve més gent.” He conegut conferenciants en aquest aspecte avariciosos. Tenien a l'hora en punt la sala plena i encara esperaven “més gent”. Un dia un amic va anunciar a Francesc Pujols que a les deu d'aquella nit seria visible un eclipsi de Lluna. L'inquilí de la Torre de les Hores, que coneixia com pocs la manera de ser de la gent d'aquest país perquè l'havia estudiada a fons, li va respondre: “A les deu, diu? Sempre seran quarts d'onze.”

El llibre de l'Eva Piquer està molt bé, és un bon retrat de la jove republicana que despunta com pocs polítics avui. A una pregunta del públic, Marta Rovira va assegurar que no preveu cap altra data per a la consulta que el nou de novembre. El nou, no el deu ni a quarts de quinze.