Independència i discòrdia

Sentia aquesta setmana l'Alícia Sánchez-Camacho a Catalunya Ràdio. Mare de Déu que malament que ho fa el govern de la Generalitat, i quina sort que tenim que a Madrid imperi el seny i hi hagi un govern del PP! Em vaig quedar amb les reflexions de la líder dels populars (que no és el mateix que dir-ne la líder popular). I, sobretot, amb el que es desprenia del rerefons de les seves reflexions. Parlava Sánchez-Camacho de la trobada Mas-Rajoy. Dels dos protagonistes, segons ella, l'un representa la il·legalitat, la intransigència, la inflexibilitat i l'immobilisme. I l'altre, és clar, la disponibilitat a parlar del que faci falta, la voluntat de diàleg i, sobretot, la garantia de l'estabilitat i del compliment de la legalitat vigent. Molt bé. Cadascú veu les coses com les veu, només faltaria. No va dir, per tant, res sorprenent. Però sí que em va sorprendre, tan bona analista com és l'Alícia Sánchez, que associés constantment l'independentisme amb el conflicte i la divisió i, és clar, l'unionisme amb el seny i la concòrdia. “Jo sóc partidària de l'unionisme, de la concòrdia...”, va dir. I jo em pregunto: és que els que som partidaris de la independència no som partidaris també de la concòrdia? Els que no volen el café para todos, i parlen d'aquesta Espanya federal asimètrica, no són partidaris de la concòrdia? La concòrdia és una exclusiva dels unionistes? On està escrit, senyora Sánchez-Camacho, que la independència no es pugui fer amb concòrdia? Amb quina raó ètica, moral o el que sigui pontifica d'aquesta manera? Vostè creu, de veritat, que els processos d'independència van associats a la discòrdia? Que els seus defensors són partidaris també del conflicte, de la desunió, de la intransigència? Vostè veu un gran conflicte en el que està passant a Escòcia? Ha vist baralles al carrer? O el que hi veurà aviat són urnes? No són alguns dels seus arguments, la por aquesta que fabriquen, el que en realitat està sembrant la discòrdia?