Aparences

Roman Polanski, que és un gran observador, ens va ensenyar a ‘Frenètic' que el conserge d'hotel més uniformat, enravenat i tocat i posat quan plega i va al gimnàs a fer peses té un tatuatge estampat al braç. Des que vaig veure la pel·lícula, cada cop que entro en un hotel situo un tatuatge per sota de la casaca del conserge. Aquests senyors amb americana i corbata que ara, a les quatre de la tarda, veig sortir de les oficines mentre prenc un cafetó en un bar del carrer Enric Granados de Barcelona, tenen un tatuatge al braç o al pit? Es dirigeixen al gimnàs? Van a casa seva? Si van a casa, conservaran la indumentària? Diria que amb la calor que fa renunciaran a la corbata i a la camisa i quedaran irreconeixibles per a la senyora que aquest matí els ha confiat els estalvis o per als altres senyors i senyores amb qui han fet transaccions comercials o de qualsevol índole.

No em puc treure del cap un alemany amb samarreta imperi que un dia, per aquesta època, vaig veure al tren. Encara no sé si al seu país devia ser un llenyataire o un treballador de la Volkswagen. Si era de la Volkswagen devia ocupar un càrrec subaltern perquè m'imagino que els directius de la casa automobilística no deuen anar amb tren ni es deuen dirigir a Calella quan fan vacances. Potser era un flautista de la Filharmònica de Viena, la que ofereix el concert de Cap d'Any, i no el vaig reconèixer. No se sap mai. Jo, com molta altra gent, jugo a endevinar l'ofici de les persones que veig, sobretot si viatjo amb avió i no tinc altra cosa amb què entretenir-me. Primer em volia pensar que ho encertava, però des que un cirurgià va resultar ser un pescador de tonyines ja no em refio de res i molt menys de mi mateix. Un dia, en un avió, tenia tanta gana que em vaig menjar amb fruïció i com un desesperat la fulla de julivert que decorava el plat que l'hostessa em va servir. El senyor del meu costat va córrer a oferir-me la seva fulla. Si aquest senyor, que era de l'altra punta del món, pensa de tant en tant en mi em deu conceptuar com un devorador de julivert. Jo sí que penso en ell, i juraria que era un mestre d'escola. No es devia imaginar que jo a més d'herbívor fos també un periodista que un dia reportaria la seva acció. O potser sí.

Si no conegués Polanski i el veiés en un avió amb la seva dona, prendria la parella per senyor amb neboda. I ara m'afiguro que aquests senyors que veig al carrer són oficinistes i potser un és un matemàtic o un filòsof en plena ebullició i aquell altre un estafador en acte o potència. Una cosa és certa: aquella senyora és molt guapa, i em sembla que d'aquí no podem sortir.