Catalunya i l'euro

El CATN diu que l'euro ha de continuar sent la moneda oficial de Catalunya amb la independència. Una opinió predominant entre economistes, polítics, organitzacions socials i acceptada per la majoria. Com diu un amic italià, economista, aquí com allà predomina el Partit Únic de l'Euro. Aquesta posició, però, no té en compte els problemes que suposa l'euro per als països, sobretot perifèrics, que en formen part i, és, en molts casos, curt-terminista, falsament pragmàtica, ahistòrica i confia poc en el país.

Molts economistes, alguns premis Nobel, coincideixen que l'euro té inconvenients importants, que a alguns els fa defensar la seva dissolució i a d'altres, partidaris de mantenir-lo, els ha fet dir que l'entrada a l'euro d'alguns països va ser un error. Així, els països de la zona euro no tenen el control sobre la moneda i han renunciat a fer polítiques econòmiques importants, sobretot en la crisi (de tipus de canvi, monetària i en part fiscal). L'existència de l'euro, en països amb diferències estructurals, produeix desequilibris permanents entre països creditors/amb superàvit exterior i deutors/amb dèficit exterior, ja que no hi ha flexibilitat dels tipus de canvi nominals. Com que aquests països no poden emetre l'euro ni el controlen, si s'han d'endeutar són dependents del BCE i dels mercats financers internacionals, amb possibles problemes de solvència i risc de fer fallida. No s'ha avançat en la unió econòmica, com ho demostren els desequilibris exteriors, taxes d'atur diferencials, grans diferències estructurals. S'ha avançat poc en la unió política, i fiscal i pressupostària, l'única manera que la unió monetària funcioni realment. En el període d'expansió els països grans de la zona euro van créixer menys d'ençà que existeix l'euro (2000-2007) que abans de la seva existència (1986-1999), al contrari que els països que no tenen l'euro (Regne Unit, Suècia). L'existència de l'euro a països amb diferències en la productivitat i els sistemes institucionals ha donat lloc a destrucció de teixit industrial (França, Itàlia, Espanya), al contrari que a Alemanya i països de l'entorn. Amb l'euro els països perifèrics han de fer polítiques d'austeritat, que els dificulten sortir de la crisi però els serveixen per fer devaluació interna, per recuperar competitivitat quan no es pot devaluar la moneda: l'euro implica austeritat. Aquests països viuen en una creixent inestabilitat: nivells de deute insostenibles; conseqüències socials (atur, pobresa, desnonaments, etc.) negatives; populismes, demagògia, desafecció política.

Es diu que s'ha de continuar a l'euro ja que sortir-ne significaria una catàstrofe econòmica, oblidant que en els darrers cent anys setanta unions monetàries han deixat de funcionar sense problemes. També que amb l'euro ens obligaran (Alemanya) a tenir una disciplina fiscal que nosaltres sols no tindrem, demostrant poca confiança en el país i oblidant que Alemanya ha deixat de complir els criteris de la UE quan li ha convingut. Una altra raó és que estar a l'euro és el que més convé a les multinacionals i això facilitaria la independència, tot oblidant que a Dinamarca, Suècia i el Regne Unit —on no utilitzen l'euro— les multinacionals hi continuen i les seves economies funcionen bé, millor que als països perifèrics de la zona euro.

Així, en un tema tan important com aquest s'adopta la posició més fàcil en lloc de fer una anàlisi cost-benefici a fons del tema, en una perspectiva a llarg termini, i prenent una decisió en conseqüència. Catalunya tindrà una gran oportunitat de decidir si formar part o no de l'euro a llarg termini si, com crec, ha de negociar durant un temps (curt) la seva integració (o no) a la UE i l'euro. I la decisió racional a llarg termini no ha de ser contradictòria amb el fet que, a curt termini, es busqui la millor solució provisional respecte a la moneda, com ja van fer altres països (la República d'Irlanda o Eslovàquia, per exemple) en el moment de la independència.