Especulem

La confessió de Jordi Pujol ha destapat la caixa dels llamps. Ningú es creu que algú que ha amagat 35 anys informació que el comprometia pateixi un atac sobtat de veracitat. Per què ara? La matèria confessada s'amagava en comptes bancaris andorrans, un territori fins fa poc inexpugnable al furor confiscatori del fisc transfronterer. Diuen que va ser Nicolas Sarkozy qui el 2009 va llançar l'ultimàtum a les autoritats andorranes. Si no dissolien el paradís fiscal, el president francès renunciaria al rang de copríncep. En el cas que Sarkozy hagués complert l'amenaça, Andorra hauria passat a engrossir una altra llista, la de les teocràcies mundials, gràcies al nou príncep en solitari: el bisbe de la Seu. També es pot pensar que, en realitat, ha estat Brussel·les qui ha alterat el registre bancari andorrà. Tant se val. Andorra ha signat diversos convenis que l'obliguen a la transparència, però el darrer, que obrirà les portes del secret bancari a les autoritats fiscals de la UE, encara no és vigent. Per això tot són especulacions sobre l'origen de la filtració periodística dels comptes de la família Pujol. Que si va ser un extreballador ressentit, que si les autoritats espanyoles van pagar els apunts bancaris a preu d'or... Tot això poden ser brames, però hi ha dos fets poc rebatibles. El primer és que autoritats i banquers andorrans estan espantats pel “procés català i la reacció de Madrid”. I el segon és que l'acció de les autoritats espanyoles és selectiva. Brutalment selectiva.