I si Rajoy no té raó?

Són moltes les especulacions que proven d'explicar el perquè de la passivitat de Mariano Rajoy davant allò que els seus instrumentistes denominen “desafiament independentista”. N'hi ha que diuen que el president espanyol és un gandul, algú que s'estima més estirar-se al sofà que no castigar-se el fetge movent-se i equivocant-se. Uns altres li atribueixen el desmenjament als orígens genètics. Consideren implícita a la condició de gallec la facultat de no prendre decisions, l'estranya virtut de deixar reposar els problemes per veure si s'emmoixamen abans de no moure un dit per intentar resoldre'ls. Encara n'hi ha que consideren que Rajoy no pot prendre cap decisió “audaç” en el “problema català”, no pot fer cap “concessió” que doni raons als que proclamen la necessitat que Catalunya es mantingui unida a Espanya, perquè els seus no li ho perdonarien, perquè la premsa de les milícies annexes s'avalotaria encara més, perquè els seus barons territorials prendrien les armes i el deposarien. I finalment hi ha aquells que consideren que, senzillament, Mariano Rajoy esperarà tant com calgui perquè sap que “els catalans, tal com són, acabaran dividint-se i no aniran enlloc”.

De totes les possibilitats aquesta darrera potser és la més lamentable i la més temible. El pitjor foc és el foc amic, s'ha dit sempre en qualsevol guerra. Per constatar-ne el drama, en versió lleugera, només cal donar una ullada a les reflexions que s'enramen per la xarxa en aquest país. Algunes tenen una certa bona factura, una malícia intel·ligent i roent, i vénen a dir que no anirem enlloc perquè aquest és un país de covards, escorpins i cretins. Les desqualificacions més cruels que es poden llegir contra l'independentisme no es publiquen als diaris de Madrid o són collita pròpia dels espanyolistes autòctons més rabiosos. Són la constatació de l'esperit descregut i àcid covat en les pròpies files.

Podria ser, per tant, que Mariano Rajoy tingués un punt de raó. Podria ser que, sense que calgui especular gaire, la consulta del 9 de novembre no s'acabés fent per raons estrictament sensates. Imaginem per un moment, només per un moment, que el Tribunal Constitucional suspèn la llei de consultes i el decret que signarà tot seguit el president de la Generalitat. Imaginem també que Artur Mas es decanta per consultar tots els partits partidaris del dret a decidir i que tots junts convenen que l'opció més convenient és convocar unes eleccions de caràcter plebiscitari. El resultat d'aquestes eleccions podria desembocar en una proclamació d'independència supeditada a un nou referèndum, aquest sí, sota legalitat estrictament catalana i amb empara internacional. Podria ser també que aquest referèndum acabés portant Catalunya a la independència. Una independència amable i civilitzada.

Tot això és factible a condició que cadascun d'aquests passos es fes amb la implicació de tots els partits sobiranistes. Aquest desplegament del pla A –o aquest pla B, que tant se val– només requeriria que Convergència i Esquerra deixessin de costat les sigles i els interessos més primaris i es fixessin un objectiu nacional compartit. Deixem per més endavant si aquesta llista unitària que desembocaria, en cas de victòria, en una proclamació d'independència hauria d'incorporar un espectre molt més ampli que aquests dos partits. Prescindim també de qui hauria d'encapçalar-la. I fins i tot també de la distorsió que podria suposar una Unió Democràtica –o un Josep Antoni Duran i Lleida– jugant la carta impertinent d'un catalanisme encara autonomista.

Considerem només que Convergència Democràtica i Esquerra Republicana, Òmnium Cultural i l'Assemblea Nacional Catalana, fossin capaços de no enfrontar-se. De no furgar-se el melic com un orangutan. De no donar la raó a Mariano Rajoy. Que, per una vegada en tota la història moderna i contemporània, com a just homenatge de debò al tricentenari que ens persegueix com a record persistent de la derrota, busquessin plegats l'horitzó de grandesa que ens neguen dins i fora...