Guerra i pau

Aquella matinada de l'Onze de Setembre del 1714, les tropes borbòniques van entrar a Barcelona sense fer gaire soroll perquè la ciutat dormia i no volien despertar els barcelonins. En una altra mostra de respecte cap a la societat civil, els soldats havien après quatre paraules en català per quan piquessin a la porta poder-se dirigir amb la llengua dels autòctons; sobretot “si us plau” i “gràcies”. Aquesta diplomàcia es va allargar amb la simpàtica supressió de les institucions catalanes, la pacífica prohibició del català i l'amable saqueig dels impostos que pagaven els catalans. Tot plegat, per aconseguir una plàcida unió de les dues corones enfrontades. Catalunya va cometre l'error de posar-se en contra de la de Castella, però en aquesta vida tot es perdona i a penes hi va haver cap represàlia per aquesta infantil relliscada. Per commemorar aquells folklòrics fets, el general Espartero va bombardejar Barcelona el 1842 amb confetti i pètals de rosa, una munició que més tard, el 1938 i el 1939, l'aviació i l'artilleria de Franco van fer servir fins a 118 vegades. I el 26 de gener d'aquell any, els tancs van entrar per la Diagonal per repetir el cerimonial: suprimir simpàticament la Generalitat, prohibir amablement el català i fer balls de saló amb els opositors. Després de tantes mostres de diàleg, ara una majoria de catalans han portat el president de la Generalitat, el seu govern, i dos de cada tres diputats al Parlament de sis formacions diferents a plantejar una violenta consulta amb urnes de punta retallada, per fer més mal. En un exercici de sadisme, els instigadors de la batalla no promouen una sinó dues preguntes, perquè així el votant pateixi el doble. Amb tanta violència (corre el rumor que es pot votar No), no és estrany que el Tribunal Constitucional promogui la il·legalització de la dantesca llei de consultes que fa d'escut a aquesta bèl·lica ofensiva democràtica.