Al cap de Pujol

L'altre dia va arribar a casa com cada mes Valors, la “revista de reflexió i diàleg” que publiquen a Mataró, amb projecció general, uns joves cristians. Hi estic subscrit. Els impulsors no es limiten a treure el mensual amb perfecta puntualitat sinó que de tant en tant organitzen conferències amb la participació de gent de pes. Vaig començar a llegir el número d'aquest setembre, el 118, i quan vaig arribar a la pàgina 7 vaig fer un bot. En una petita secció que es diu En el cap de... signada per Joan Salicrú, director de Valors, parla Jordi Pujol i diu: “Mai vaig dir que fos cap sant. Al contrari, sempre em definia com un mal cristià. I no era cap falsa modèstia, no. Ara recordava que a Mataró, al gener de fa quatre anys, en una conferència on vaig ser convidat per Cristianisme Segle XXI per parlar de Les benaurances i la transcendència, vaig acabar la meva intervenció, pensant en el que acabava de dir: ‘Ara, quan jo vagi a sopar a casa amb la meva dona i la meva filla els diré: escolta, però què els he explicat a aquests... si jo... si jo sóc un desastre'. Un desastre. Poden pensar que quan jo deia això ho feia avançant-me al que he acabat explicant que passava, buscant l'absolució, però no: ho feia com una mena d'autoacusació. Qui sóc jo per donar lliçons de moral? Sempre he estat molt dur amb mi mateix, i ara es veu el perquè. No recorden que sempre estava en contra de qualsevol homenatge que se'm fes o qualsevol carrer o plaça que portés el meu nom? No provo d'excusar-me sinó d'explicar-me; que quedi clar. Ja vaig dir un dia a l'Albert Om que era a temps ‘d'espatllar la meva biografia'. En aquell moment ningú ho va entendre. Òbviament no hi ha ningú a Catalunya més entristit que jo pel que està passant; pràcticament no puc sortir de casa. Sóc un home amb les mateixes debilitats que qualsevol altre. ‘Sóc més burro del que la gent es pensa', vaig dir a
en Cuyàs l'altre dia. Espero que d'aquí a uns anys, l'enuig que senten cap a la meva persona quedi almenys matisat per aquelles coses bones que crec que
he fet durant la vida.”

Vaig trucar ràpidament a en Joan Salicrú. ¿La petita revista, havia aconseguit de Jordi Pujol unes declaracions que diaris més importants es barallarien per aconseguir? “No; fixa't que la secció es diu En el cap de... Hauries de recordar que cada mes intento posar-me en el cap d'algú, i aquest cop m'he situat en el de Pujol.” Salicrú coneix bé Pujol, gran admirador de Valors i assidu fins ara a les seves conferències, i com que crec que s'ha posat molt bé i subtilment en el seu cap els he volgut oferir avui el resultat de la “suplantació”.