La columna
La reineta ha relliscat
Es veu que l'altre nacionalisme, el que engrillonava la llengua catalana, era una Arcàdia
“La reineta sent l'amor que la crema i la turmenta; si trobés un aimador prou seria complasenta.” És un amor encès, una ardència no corresposta, com la de la reineta Alícia Sánchez-Camacho, que vol ser estimada i adorada a Catalunya i al mateix temps vol ser aplaudida i entronitzada al carrer Génova de Madrid. Però no li acaba de funcionar perquè allà els llepa i aquí ens renya. El seu drama recorda el vodevil La reina ha relliscat que es va estrenar al Paral·lel el 1932.
Un dels números més famosos va ser
la cançó La reineta ha relliscat, i un altre, el Remena nena, que també escau a l'embolica-que-fa-fort de la Camacho.
“La reineta té un neguit que la porta trasbalsada; ni de dia ni de nit pot estar-se assossegada.” El neguit tan neguitós li va fer dir que la V de la Diada demostrava que l'independentisme va de baixa.
La reineta va assistir a la manifestació bonsai de Tarragona i amb el neguit que la porta trasbalsada es va clavar una
bona castanya. Perquè un vodevil ha de fer riure, ha de tenir portes que s'obren i es tanquen, embolics entre senyores lleugeres de roba i senyors que van en calçotets.
“La reineta ha relliscat fent entrega del seu cor, i una espina s'ha clavat de la rosa de l'amor.” Una espina i una altra i una altra, perquè la reineta no para de relliscar. Com la patinada espectacular de l'altre dia, quan a la reineta se li va escapar que volia recuperar la Catalunya de la seva infantesa. Al cap d'un minut tothom sabia ja que la Camacho va néixer el 1967 i que, doncs, enyora la pau de la dictadura. Recorda el discurs de Vargas Llosa, que ara troba provinciana i escanyada pel nacionalisme la Barcelona oberta i cosmopolita que ell va conèixer. Es veu que l'altre nacionalisme, el que engrillonava la llengua catalana, era una Arcàdia. Però això és un vodevil i quedar-se en pilotes, encara que sigui intel·lectualment, forma part de la comèdia.
