Projecte Kivit

L'agrupament d'escoltes catalans al qual pertany la meva filla va fer una activitat molt interessant (Projecte Kivit) que a més va aconseguir motivar extremadament els nois i noies del grup de 16 anys que hi participaven. Es tractava d'un projecte solidari per pintar tres cases del poble on hi viuen, sols, tres avis que no tenien la capacitat de fer-ho pel seu compte i en la selecció dels quals hi van participar el Serveis Socials de l'Ajuntament. Fa uns dies es va fer la presentació d'un muntatge audiovisual sobre la iniciativa fet pels seus protagonistes a la qual vàrem assistir els orgullosos pares i els cofois i agraïts avis receptors.

Projecte rodó, enhorabona per la iniciativa i l'esforç! Els adolescents van aprendre a pintar amb un professional local, van conèixer una realitat diferent, van fer un treball en equip i van poder fer una tasca solidària tangible. Sols hi va faltar una cosa. En cap moment cap d'ells va saber quant havia costat el projecte, ni qui havia pagat què. Ens agradi o no, les coses tenen un cost i cal que els nostres adolescents ho sàpiguen. És clau per formar en la cultura de l'esforç i del passar comptes, dues coses que sembla que haguem anat oblidant i que ara tan desesperadament necessita la societat catalana.

La sobreutilització de recursos públics a la qual ens vàrem anar acostumant en molts àmbits, la feina fixa sense avaluacions continuades com a ideal professional, l'absoluta dependència de les subvencions de bona part de la societat civil, i evidentment la patètica impunitat que sol tenir la corrupció política i institucional a l'Estat, en són bons exemples. Per un costat sembla com si les coses públiques es puguin usar sense cap límit, que sempre hi haurà algú que ho pagarà; la crisi ens ha recordat que no és així i per això és bo, per exemple, que l'usuari de la sanitat pública ara pugui conèixer el que valen els serveis i fàrmacs que utilitza. Per un altre costat, és sorprenent la tolerància que la nostra societat té tant vers la mala utilització o gestió dels recursos públics, com vers el grau més elevat del mal ús, que és la corrupció. És clar que la cultura de la picaresca, ja sigui com a tàctica o com a defensa, ha instal·lat en l'imaginari col·lectiu conceptes com “si no ho faig jo, ho farà un altre”, “qui no ho faci és ximple” o “avui per tu, demà per mi”. Conèixer i fer-nos nostre el valor de les coses, especialment de les públiques, és la base per poder exigir que els recursos s'utilitzin amb transparència i eficiència.

En l'anècdota que em serveix d'excusa, els pares hi vàrem fer una contribució de 20 euros, l'Ajuntament va pagar part del material i els nois i noies havien recollit alguns diners venent pastissos fets a casa. Saber quant ha costat el projecte i la contribució de cada actor ha d'ajudar a valorar la feina feta, a avaluar si es pot fer amb menys recursos, a demanar una major implicació municipal o simplement –i més important encara– a reconèixer que no sempre es podrà acudir als pares o a la subvenció de torn i que potser l'any que ve s'hauran de vendre més pastissos.

Les bones intencions, si no s'integren en els mecanismes polítics i econòmics que regeixen la societat moderna, acaben sent això, intencions. El “bonisme”, que no deixa de ser el culte a la causa justa descontextualitzada i mai avaluada, és ineficient i sobretot susceptible de ser manipulat per tots costats. Necessitem més que mai joves solidaris amb capacitat d'anàlisi i efectius. Projectes com el Kivit segur que hi continuaran contribuint.