L'error de subestimar Espanya
Per què hem de concloure que en la no-negociació del govern espanyol no n'hi ha, d'astúcia i intel·ligència?
Sempre he trobat un error creure que a Espanya no entenen Catalunya. En aquest convenciment hi ha dues equivocacions. D'una banda, provoca una diagnosi del conflicte completament desencertada. I, d'una altra banda, implica menystenir-ne la intel·ligència i la fortalesa. La conseqüència ha estat apostar per la didàctica i per pactes que no duen mai a resultats positius: la ignorància de Catalunya per part d'Espanya hauria esdevingut proverbial i els acords mai s'arriben a complir. I és que jo crec que ens coneixen molt bé i ens tenen ben apamats, sobretot les elits polítiques i econòmiques de Madrid. De fet, cada vegada que Catalunya s'ha enfrontat a Castella n'ha sortit perdedora. I quan hi ha pactat, a la llarga també.
El conseller de la Presidència, Francesc Homs, ha dit aquesta setmana en una conferència a Sant Cugat que “el poble de Catalunya no ha perdut mai en un context de democràcia”. Potser no. El problema és que el marc del conflicte no és la democràcia. Si ho fos, rai. És veritat que a dia d'avui una solució militar no és probable. Tanmateix, l'ús de la violència a aquestes altures del segle pot ser, i és, més subtil. Hi ha l'augment de les forces policials presents a Catalunya de què es vanta el ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, i l'amenaça d'usar-les per impedir la celebració de la consulta del 9 de novembre o d'una qualsevol altra actuació que considerin
il·legal. Podem estar segurs que ho faran. I hi ha també la instrumentalització del Tribunal Constitucional en contra dels acords del Govern i les lleis del Parlament i la voluntat de la majoria dels catalans (Estatut, llei Wert...). O contra el jutge Santiago Vidal. Aquest ús partidari dels tribunals al servei dels partits majoritaris a Espanya no deixa de ser violència de la mateixa manera que l'asfíxia econòmica és un setge.
Per fer front a aquesta ofensiva, la Catalunya que se'n vol desfer disposa de dues cartes que, ben jugades, poden ser guanyadores: la mobilització popular, que perdurarà a mitjà termini mentre trobi un lideratge ferm a qui seguir, i la unitat d'acció entre les formacions polítiques favorables al dret a decidir. Més que en l'hora gran de què parla el president Artur Mas som en l'hora greu. Si la faran gran, ja ho veurem. Ara, greu i gran, l'han d'afrontar des d'una unitat granítica a prova d'enquestes i interessos partidistes. Si no són capaços de mantenir-se junts més val que anem plegant les veles del procés i que capegem el temporal que ens caurà al damunt i deixem per a una generació posterior la feina de la independència, bo i reconeixent que a l'actual el propòsit era superior a les seves capacitats. Després hi ha d'haver intel·ligència i astúcia, és clar que sí, però aquestes són qualitats que no es proclamen sinó que s'exerciten. A més, per què hem de concloure que en la no-negociació del govern espanyol no n'hi ha, d'astúcia i intel·ligència?
Jo crec que sí que n'hi ha. I que hi ha una determinació titànica per posar fi a la broma catalana i un convenciment absolut que se'n sortiran per sempre més. Perquè, com ja he escrit en altres articles, estic convençut que el Partit Popular –i al PSOE ja li està bé– ha plantejat aquest episodi com un vaitot que té com a premi major una versió corregida i augmentada del Decret de Nova Planta de Felip V del qual, per cert, l'octubre de l'any que ve es compliran 300 anys. Ves que no sigui la seva manera particular de celebrar el seu Tricentenari. Ja tenen un altre Felip de monarca, tan Borbó com el del 1714, i de botiflers no els en mancaran pas. S'ha de reconèixer que com a humiliació és immillorable.
