El camí cap a la independència
Seria millor que els partits partidaris de la independència es presentessin per separat
El camí cap a la independència no és de roses. Al contrari, és complex, difícil, complicat i llarg. Els enemics de l'independentisme –polítics, econòmics, mediàtics– són molt poderosos. Recordem com es van mobilitzar, a nivell global, aquests enemics a Escòcia. Per tant, ens cal calma, molta intel·ligència política i una gran capacitat d'utilització del tempo polític.
A Catalunya ha crescut molt l'independentisme –que avui ocupa el lloc central de la política catalana– gràcies, en gran part, a la mobilització de la ciutadania acompanyada per l'ANC i Òmnium. En aquestes mobilitzacions la gran majoria de la gent demana la independència. Però els partits polítics que han de liderar el procés (i en part les organitzacions esmentades) continuaven parlant amb eufemismes. Sobirania, dret a decidir, consulta no vinculant, estat propi, etc., i no d'independència, referèndum d'autodeterminació o per la independència, república catalana, etc. Perquè, d'això es tracta, oi? Políticament s'entén: es tractava de tenir majories polítiques àmplies per a impulsar el procés.
Així s'arriba a l'aprovació de la llei de consultes i la convocatòria del referèndum. Com era d'esperar, l'Estat
espanyol fa tot el possible per anul·lar la llei i, sobretot, impedir el referèndum del 9-N. Marxa enrere del govern de Catalunya, que proposa un procés participatiu sense complir el compromís de fer-ho de forma consensuada amb els partits pro referèndum. Crec que el referèndum és un instrument important del procés cap a la independència. Per tant, s'haurà d'utilitzar quan es tinguin unes perspectives clares de poder guanyar-lo (tot i que es pot perdre) i es pugui fer en unes condicions que permetin la seva validació i legitimació per la comunitat internacional. No crec que ara es pugui assegurar la segona de les condicions i, francament, la desobediència no em sembla la solució. En aquestes condicions, no s'hauria de cremar aquest instrument que s'haurà d'utilitzar en el moment més apropiat del procés.
Caldria, doncs, convocar, de forma immediata i sense càlculs de partit, unes eleccions que, de facto, serien plebiscitàries. Crec que seria millor que els partits partidaris de la independència es presentessin per separat, amb un punt comú en els seus programes: consolidar i crear les estructures d'estat necessàries per poder fer el procés constituent de la república catalana i la declaració d'independència al més aviat possible. I així s'hauria de declarar solemnement en la primera sessió del nou parlament, tot insistint que es vol fer de forma negociada amb l'Estat espanyol (perquè en algun moment s'haurà de negociar, encara que sigui per la pressió internacional). Per què s'haurien de presentar per separat?: per les seves diferències i perquè alguns partits (CiU, ICV-EUA, els socialistes catalanistes) hauran de decidir definitivament si “caixa o faixa”.
I sobretot, sense cremar un instrument essencial del procés, la declaració d'independència, que s'hauria de fer quan es compleixin dues condicions que n'assegurin l'èxit (o almenys una). El reconeixement internacional d'uns quants països importants, que produeixi una bola de neu en altres països; i tenir les estructures d'estat necessàries per assegurar que, feta la declaració d'independència, el país (les persones, les empreses, el govern) podrà funcionar d'una forma normal, amb el que aconseguiria ser reconegut internacionalment després d'un temps. I això vol dir que, a més de consolidar, millorar i enfortir algunes estructures d'estat pròpies que ja es tenen –model educatiu, cultural, lingüístic; model policial; model de mitjans de comunicació públics– se n'han de crear urgentment d'altres, i molt especialment una hisenda i una seguretat social pròpies per tenir la clau de la caixa a les nostres mans.