Cada dia és festa

En Bienve Moya em fa arribar el seu últim llibre, Cada dia és festa. Li recordo que amb aquest títol ja n'existeix un altre, el Cada dia és festa de Manuel Brunet, publicat l'any 1946, i en Bienve, que el coneix, em diu que no li fa res la coincidència. No en parlem més. Si insistim a afirmar que cada dia és festa potser arribarà un dia que l'asseveració es farà realitat, amb gran alegria dels nens que han d'anar a col·legi i els adults que cada matí s'han de posar a treballar. Brunet, exdirector de Mirador i exseminarista que es va fer anticlerical per influència del seu amic Andreu Nin però que sempre va mantenir viva la fe –el país dóna tipus així–, observava les festes del calendari català des d'un punt de vista religiós i fins i tot místic. En Bienve les passa pel filtre de l'etnògraf. No vol dir això que el llibre sigui carn d'estudiosos. És divulgatiu i molt amè. L'autor diu que no és una guia, i no sé per què ho diu perquè tu pots agafar Cada dia és festa i desplaçar-te pels pobles de Catalunya sabent quines festes celebra cada un i com i per què les celebra. La conclusió és que si en aquest país no és festa cada dia poc n'hi falta. Sempre hi ha un nucli urbà que té el dia pintat de vermell amb una festa grossa o petita que li és pròpia i amb totes les seves vigílies i capvuitades.

Hi ha festes de les quals Bienve no parla ni tan sols per rebatre-les. Em refereixo a les festes que Catalunya no celebra. Subratllo el “no”. El no de vegades defineix més que el sí, i aquest país està molt orgullós de no ser sensible per exemple a Sant Valentí, la jornada dels enamorats a la resta del món conegut, i al Halloween, que coincideix amb aquests dies de Tots Sants. En Bienve hi passa de llarg, com tampoc situa en Sant Josep el dia del pare ni en un diumenge de maig el dia de la mare. El nostre Valentí és Sant Jordi, i el Halloween, la castanyada. De totes maneres... De totes maneres jo recordo, i ho he dit sovint, que quan era petit la meva mare va portar a casa per Tots Sants una síndria. La va buidar, la va convertir en una cara amb ulls, nas i una boca que reia i hi va posar una espelma a dins. La mare, com tothom llavors, no havia sentit parlar mai de Halloween. Això em fa pensar si aquesta festa que atribuïm als americans i que per aquest motiu a alguns fa tanta ràbia, no va arribar a Amèrica des d'Europa i ens ha retornat havent substituït la síndria per la carabassa, oriünda d'aquell continent. A veure si rebutgem unes representacions festives que havíem creat nosaltres. No ho sé. Ho deixo aquí en espera de discutir-ho amb en Bienve, un dia que ens trobem.