Acte de sobirania

Un dels elements determinants del 9-N és que es va tractar d'un acte de desobediència. Certament, l'èxit incontestable de la convocatòria es va fonamentar en la massiva participació i en l'expressió d'una majoria partidària de l'estat independent propera als dos milions de persones. Però el punt d'inflexió respecte a la política governamental i en relació amb les altres manifestacions independentistes d'ençà del referèndum d'Arenys de Munt del 2009 és que el 9-N va esberlar el sistema constitucional espanyol a través d'una acció amb el suport de la Generalitat. Aquesta és una circumstància que reconeixen amb dolor els portantveus de l'unionisme a Catalunya i que ha provocat la indignació a la resta de l'Estat: el govern de Mariano Rajoy va permetre que les lleis espanyoles, començant per la Constitució, no s'apliquessin a Catalunya; “el independentismo”, ha escrit Andrés Trapiello, “logró en 12 horas lo que no consiguió el terrorismo de ETA en treinta años: liquidar el Estado”. Espanya, i tota la seva estructura de poder i de dominació, va estar absent durant el 9-N. Aquest és al meu parer el principal triomf del govern català i del president Mas al capdavant. Una operació que va contradir frontalment les hipòtesis escèptiques procedents de determinats sectors de l'independentisme, com ara les que servidor sostenia i que cal admetre com a errònies.

Alguns no teníem cap dubte que la majoria de govern de CiU, que havia contribuït a cimentar el sistema autonòmic i que havia claudicat durant gairebé trenta anys davant les agressions de les institucions espanyoles, també s'arronsaria en aquesta ocasió i no desafiaria la providència del Tribunal Constitucional per la qual se suspenia el procés participatiu. No ha estat així, per a desconcert de molts, començant per la sorpresa de les autoritats espanyoles, i cal felicitar-se'n. Aquesta vegada sí que s'ha materialitzat per part de Mas un gest de ruptura i un avenç efectiu cap a la sobirania que no havia estat proveït per cap de les actuacions anteriors, malgrat que la posada en escena, la litúrgia i la propaganda fessin pensar el contrari (una constant que podria incloure des de la dissolució del Parlament el 2012, l'aprovació de la Declaració de Sobirania del gener del 2013 pel Parlament de Catalunya o el decret de convocatòria de la consulta no referendària). Tot això havia naufragat, però en la determinació de tirar endavant el procés participatiu, l'estament polític i el president de la Generalitat s'apunten el primer gran triomf i la seva credibilitat en el lideratge del procés rep un preuat baló d'oxigen.

Ara bé, s'equivocaria Mas si l'acte de sobirania que el 9-N va representar no es projectés cap a noves estratègies de desobediència que culminin amb la ruptura definitiva: la declaració unilateral d'independència. El reconegut mèrit del president en coronar el 9-N no ens pot fer descuidar els riscos de fer servir el marge de maniobra guanyat per promoure una nova reforma de l'Estat espanyol en comptes d'avançar en la singladura de la separació. Entre les temptatives de reforma cal comptar-hi, en aquests moments de la història, la confiança en l'organització d'un referèndum de sobirania acordat amb les institucions de l'Estat espanyol, sigui en les escorrialles de la present legislatura o en la propera, en la qual es copsi un canvi de majories al Congrés dels Diputats que obri alguna esperança d'obtenir l'autorització del poder central. Això significaria no sols no haver après res sobre l'esterilitat del “carregar-se de raons” experimentada d'ençà del 2012, sinó també dilapidar l'orgull que ha suposat haver desafiat l'Estat i haver guanyat. Si el 9-N ha suposat un trencament sense que Espanya comparegui, tot evidenciant la seva feblesa i en un acte en el qual els catalans i els seus representants han perdut la por, cal aprofitar l'escletxa de manera immediata, el moment de perplexitat i d'impotència de l'adversari, per arribar fins al final.