Opinió

La columna

Tellado

Amb una mica de prevenció mútua van quedar per fer un vermut un diumenge electoral. Va ser com un llampec. Es van mirar als ulls i es van enamorar a l'instant, empesos per una desesperació compartida. Durant les setmanes següents no van fer altra cosa que follar, sempre que podien, amb la urgència agònica de les coses prohibides i condemnades a finar. A vegades es miraven l'un a l'altre, mentre es vestien en una habitació d'hotel al costat d'un llit desendreçat, i descobrien amb sorpresa que les febleses pròpies i les diferències que sempre havien semblat insalvables ara els havien convertit en complements perfectes l'un de l'altre. Un venia d'una relació complicada en què havia sacrificat l'aventura a canvi d'una certa rutina i estabilitat, però tot plegat havia acabat amb sensació de maltractament. L'altre sortia d'una dragonkhaniana relació triangular que havia deixat tots tres membres exhausts, ferits i dolguts. S'havien promès no tornar-se a enamorar mai més. Però eren allà, de nou, provant-ho un cop més.

Aquesta ha estat la relació dels dos principals grups polítics del sobiranisme català durant els millors moments de l'anomenat procés. En els ulls dels càrrecs i militants de Convergència i d'Esquerra hi espurnejava tot aquest temps la il·lusió de la novetat i el descobriment. També l'excitació del risc i de l'exploració del desconegut. Artur Mas i Oriol Junqueras es feien selfies junts i s'intercanviaven floretes al Parlament i es prometien urnes i paperetes mentre feien veure que ignoraven les enquestes igual que dos amants ignoren el futur. Però el futur era allà, esperant com una ombra. En el fons, tots dos entenien que allò era impossible i que no podia ser i que aquella passió havia nascut amb la data de caducitat marcada des del primer dia. El 9-N va posar sobre la taula que els ritmes i les formes de cadascú s'expressen de forma diferent i que com més passi el temps i la legislatura més creixeran els silencis, les rivalitats i els malentesos.

I ja estaven a punt de deixar-ho a córrer, que van aparèixer el fiscal i les querelles. Quan tot es refreda, no hi ha res com l'aparició d'una amenaça per revifar la passió. L'amor és instint de supervivència i aquí el tenim de nou. Qui diantre és que pensa l'estratègia de l'Estat espanyol? A Rajoy li van regalar Victus per entendre la situació catalana. Potser hauria hagut de començar amb Corín Tellado.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia