Opinió

anàlisi

Sortir de la UE ja és molt difícil

Se'm fa difícil pensar que Konrad Adenauer, Joseph Bech, Alcide De Gasperi, Jean Monnet, Robert Schuman i Paul-Henri Spaak, quan van tenir la visió de fer una unió econòmica capaç de desterrar per sempre les grans tragèdies de les guerres que havien assolat Europa, avui, vist el desenvolupament del seu somni, n'estiguessin gaire cofois. En el fons, la seva il·lusió imaginada tenia unes arrels d'humanisme important, un ingredient que mitigava l'excés d'economicisme i els feia avançar superant les adversitats i els problemes amb un gran sentit d'unió i respecte. A la UE actual s'ha perdut l'humanisme i s'hi ha enfortit molt més del desitjable els interessos econòmics dels estats. S'ha convertit en un club desmesuradament econòmic i individualista on cadascú va a veure què en treu. I s'ha convertit en un club de 28 interessos, sovint antagònics, que fins i tot en els moments més crítics per al conjunt són incapaços de posar en comú polítiques solidàries. Si no hi ha un cop de timó, la UE pot esdevenir les restes d'una potència econòmica i social i d'un somni envejable.

Els països més rics i els que s'han beneficiat més del mercat comú es neguen a compartir esforços i demostren uns nivells d'insolidaritat impropis i incompatibles amb els somnis dels fundadors. Durant molt de temps la justesa dels lideratges polític dels 28 països s'han excusat amb la UE per justificar les polítiques restrictives. Encara avui molts acusen Brussel·les o Merkel de les retallades que hem hagut de fer i mai han esmentat, com a primera culpable, la mala gestió pressupostaris amb uns dèficits insuportables i infinançables. Aquesta tàctica ha enverinat una part important de les societats de llurs països i els partits contraris a la UE no paren de créixer.

El descobriment d'unes pràctiques d'acords secrets amb grans multinacionals perquè s'establissin a Luxemburg quan n'era el primer ministre l'actual president de la Comissió Europea (CE), Jean-Claude Juncker, ha provocat un gran escàndol i ha evidenciat la manca d'ètica individual a la UE i d'insolidaritat de conjunt. Una vegada descobert aquest fet pel cas Luxleaks, Juncker ha hagut d'admetre públicament que van fer “un excés d'enginyeria fiscal” durant el seu mandat en el Gran Ducat de Luxemburg. I després d'aquesta declaració de qui és el president de l'executiu europeu, el PP europeu s'ha afanyat a donar-li suport. No m'imagino un comportament així de condescendent, en què l'ètica fos tant devaluada per part de cap dels fundadors.

És d'esperar que aquesta coincidència fatal d'una greu crisi econòmica amb uns lideratges sense visió comunitària la podrem superar, tot i que deixarem una Unió Europea amb escàs sentiment europeu. És un dèficit que haurem de superar si realment volem sobreviure com a societat avançada. Sort que, encara avui, és molt difícil entrar a la UE, i això fa que encara sigui molt més difícil sortir-ne, perquè si fos fàcil, aquests lideratges que ens ha tocat en el segle XXI, ja l'haurien enfonsat.

David Cameron, conscient que en el Regne Unit el corrent contrari a la UE cada cop és més forta, va prometre que si guanyava les eleccions previstes per al 2017 convocaria un referèndum sobre la permanència del seu país a la UE. És una promesa pròpia d'un líder oportunista i de mirada curta, malgrat l'augment del partit antieuropeu UKIP.

L'entramat econòmic, empresarial i social de la UE és tant fort que si guanyés l'opció de sortir-ne, seria molt difícil. Però la desconfiança no deixa d'augmentar.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia