‘La clau és el perquè'

Aquest és el títol de la traducció catalana d'un llibre molt interessant de Simon Sinek (Start with Why), expert en el lideratge de les empreses i les organitzacions. Resumint-ho molt, les seves tesis, que també es poden aplicar als moviments socials i polítics (un dels exemples que posa Sinek és el moviment de drets civils del doctor Luther King) ens diuen que el que realment inspira la gent, el que la mou a actuar d'una determinada manera és el coneixement i la presa de consciència del perquè s'ha de fer allò (o perquè s'hi ha de creure o confiar). El com i el què s'ha de fer (igual que el qui i el quan) són importants però només funcionen adequadament quan són consistents, quan estan arrenglerats amb un perquè que inspiri i motivi la gent, tant els que lideren el moviment social o polític com els que hi treballen activament i fins i tot els que simplement ho reben com una proposta. La clau, doncs, és el perquè, és a dir, la visió inspiradora que es transmet.

El President Mas, cap al final dels discurs del 25 de novembre passat, ens deia: “En la meva reflexió d'avui us he parlat, sobretot, del què i del com, i també del quan. Però no us he parlat del perquè. És a dir, no us he parlat del més important... M'agradaria destinar una part de l'any vinent a explicar el país que imaginem i volem. De fet, més que a explicar, hauria d'haver dit a explicar-nos, perquè construir un país és sempre, per definició, una tasca col·lectiva.”

A partir d'aquí se m'acudeixen algunes preguntes. Primera, si el perquè és el més important (pel president Mas, també), i si el com, el què, el quan i el qui han d'estar arrenglerats amb el perquè, com es pot definir-los adequadament abans de tenir clar aquest perquè, aquesta visió del país? Segona, construir un país és una tasca col·lectiva (pel president Mas, també) i, per tant, hi ha diferents visions i propostes per construir-lo (diferents perquès), i per això existeix la democràcia i hi ha diferents partits polítics amb diferents propostes de país (perquès); té sentit que durant divuit mesos hi hagi una certa suspensió de la democràcia i els partits, i de les corresponents visions o models diferents del país?

Alguns diran, potser amb raó, que vivim moments excepcionals i que cal fer coses excepcionals com les que proposava (o semblants) el president Mas. Que ara el que interessa és aconseguir la independència (el què) i definir com, quan i amb qui fer-ho, i que un cop s'hagi aconseguit ja es parlarà dels diferents models o visions de país existents. Sincerament i modestament, no ho veig clar, sobretot perquè crec que es pot avançar igualment cap a la independència sense que ningú hagi de renunciar a la seva visió o model de país. De fet, la llista “unitària” que sembla possible tindria moltes absències importants, tant de partits com de moviments socials i de personalitats reconegudes. A més, una llista que, segons les dades i enquestes existents i l'opinió d'una gran majoria dels politòlegs del país, sembla que no ho tindria gens fàcil per aconseguir una majoria indiscutible. En aquesta situació, i donades les diferents visions entre els partits, no seria més convenient fer diferents llistes independentistes, que sembla, segons les dades i opinions tot just esmentades, que sumades tindrien un resultat millor?

Això sÍ, totes elles amb dos compromisos comuns: primer, que si guanyen, en la primera sessió del nou Parlament faran una declaració solemne amb un full de ruta detallat del procés constituent, per a la creació de les estructures d'estat corresponents i amb les negociacions que calguin, que permetin, en un termini raonable, fer la declaració d'independència i l'aprovació de la constitució del nou estat. Segon, constituir un govern d'unitat, el més ampli possible, per impulsar el procés constituent, la creació de les estructures d'estat i la constitució del nou estat; tot recordant que hi ha exemples recents d'un govern d'aquest tipus: el primer govern Tarradellas de la Generalitat restaurada.