Violència i futbol

M'he mossegat la llengua tota la setmana perquè sóc dels que no tinc clar que l'Atletic-Dépor de la setmana passada s'hagués de suspendre. I perquè si ho dic l'endemà mateix dels fets més d'un m'hagués titllat, segur, de permissiu, de poc contundent i de no sé quantes coses més. Ja m'està bé (trist consol, perquè el millor hauria estat que no hagués passat) que l'afer del cap de setmana passat hagi servit per generar tota aquesta polèmica, sobretot si és perquè finalment algú hi faci alguna cosa i no només grans declaracions que després acaben en res. Però, posats a fer, i ara entendran per què els deia que el problema per a mi no és si l'Atlétic-Dépor s'havia de jugar o no; posats a fer, deia, del que hauríem de reflexionar és sobre la violència a l'esport en general però, en particular, crec, en el món del futbol. Ens fem un tip de dir que a casa hem de llegir perquè els nostres fills també ho facin, que hem de ser responsables perquè els nostres fills també ho siguin, però resulta que en el futbol la cosa sovint no va ben bé així. Ho dic perquè alguns dels pares que s'han passat tota aquesta setmana discutint sobre l'afer del seguidor del Dépor mort a Madrid, aquest cap de setmana se n'hauran anat al camp de futbol on juguen els seus fills i hauran escridassat els àrbitres i els jugadors. Sortosament no és generalitzat, però he vist pares respectables (advocats, aparelladors...) insultant (i no pas poc) àrbitres de quinze anys en camps on juguen els seus fills. He vist pares respectables (vull dir que no queden per Whatsapp amb altres pares per esbatussar-se) barallant-se com energúmens. He vist algun cop de puny i he vist un pare agafant pel coll un jugador de l'equip contrari perquè li havia fet una falta matussera al seu fill. Vergonya aliena. I en alguns casos, molta. I he vist molts pares somrient davant d'aquestes actituds com disculpant-les. I això, no és violència això? Tanta com la que ara té tothom del món de l'esport ocupat.