De la repressió a la proposta
1714.Tot i la repressió ferotge a la qual es veurà sotmesa per part del règim borbònic, la societat catalana començarà a plantejar, ja des del regnat de Felip V, propostes per redefinir el seu encaix dins de la monarquia absoluta
“Que el genio de los naturales
es amante de la libertad, aficionadísimo a todo género
de armas, prontos en la cólera, rijosos y vengativos, y que
siempre se debe recelar de
ellos, aguarden coyuntura para sacudir el yugo de la justicia.
Son apasionados de su patria,
con tal exceso que les hace trastornar el uso de la razón,
y solamente hablan su lengua nativa, es su genio laborioso
e infatigable a impulsos de
la apetecida conveniencia”
José Patiñopresident de
la Reial Junta Superior de Justícia i Govern
1715.
Informe previ al Decret de Nova Planta
El 24 d'abril del 1713 té lloc una reunió que esdevindrà decisiva per
al futur de Catalunya. Hi participen el marquès de Bedmar, que actua com a amfitrió, el comte de Bergeych, el marquès de Castel Rodrigo,
el duc de Pòpuli i José Patiño.
El primer és membre dels consells d'Estat i de Guerra; el segon i el tercer, representen l'exèrcit expedicionari francès; mentre que els dos darrers seran designats capità general i superintendent de Catalunya. Poc dies abans s'ha fet la signatura del tractat d'Utrecht, que ha posat punt final al conflicte successori i ha precipitat la retirada dels exèrcits austriacistes. Catalunya resta abandonada a la seva sort. En aquells moments, ni tan sols s'ha iniciat el setge de Barcelona (ho farà el 25 de juliol), però Felip V convoca aquella reunió amb l'objectiu d'”establecer el método en que las armas debían
entrar en Catalunya”.
Fa dies que en els ambients cortesans es debat àmpliament sobre el futur del Principat, amb algunes propostes demencials damunt de la taula, com ara la que planteja la segregació de les comarques lleidatanes per annexionar-les al Regne d'Aragó o la que recomana la deportació en massa de catalans cap al nord de França, amb la voluntat de “les donner à des laboureurs pour les faire travailler à l'agriculture comme des négriers”. El mateix Felip V ha ordenat, a mitjans del 1713, que “se pase a cuchillo (y) se hagan ahorcar a todos los que se defendieren”. La brutalitat del monarca arribarà a tal extrem que Lluís XIV intentarà persuadir-lo de la necessitat d'aplicar una política molt més conciliatòria: “Estic molt lluny de proposar-vos que els torneu els seus privilegis, però concediu-los la vida i tots els béns que els pertanyen, tracteu-los com a súbdits als quals esteu obligats a conservar, i dels quals en sou pare i a qui no voleu destruir.”
Felip V no farà gaire cas al seu avi. I, des de bon començament, aplicarà una política de repressió ferotge contra qualsevol vestigi de dissidència. Només entre el febrer i l'abril del 1715 seran detinguts i empresonats 3.876 partidaris de l'arxiduc Carles. No es tracta d'una conseqüència més de la guerra, sinó d'una política perfectament planificada. En paraules del marquès de Castel Rodrigo, capità general de Catalunya entre el 1715 i el 1719, calia “si no limpiar enteramente su sangre [la dels catalans] de la malignidad que les infecta, a lo menos irla purgando [...] porque el mal humor de estos naturales podrá si contenerse con las armas, pero no mudar nunca con la sola fuerza de ellas”. La peça clau de l'engranatge repressiu serà la presència d'un exèrcit d'ocupació de prop de 30.000 homes, una xifra només superada en els moments culminants de la guerra. La proporció entre militars i habitants a Catalunya no serà mai inferior a 1 per cada trenta, molt més del doble que al conjunt de la monarquia. D'aquesta forma es volia aconseguir que “cada vecino tenga un centinela de sus operaciones y discursos”.
L'altra dimensió de la repressió serà la supressió de les institucions polítiques, jurídiques i administratives, les quals se substituiran per un sistema en el qual les ordres i els decrets sorgiran de la voluntat absoluta dels monarques. El ministre i fiscal de Castella, Melchor de Macanaz, ho expressarà clarament quan afirmarà que “por efecto de la rebelión y conquista de Cataluña [...] todos sus fueros y privilegios quedan derogados, y no hay más ley, fuero ni privilegio que la voluntad del Rey”. El mateix Felip V era plenament conscient de la transcendència d'aquest canvi quan justificava la seva negativa a mantenir les lleis dels catalans tot argumentant que “las dos últimas cortes que han concluido los deja más repúblicos que el parlamento alusivo de los ingleses”. El dilema que tenen els resistents catalans és, doncs, prou clar: o bé mantenir el model dels règims de caràcter representatiu, com ara Anglaterra o Holanda, en què alguns sectors socials han aconseguit limitar el poder reial i articular els seus interessos col·lectius a través d'un parlament nacional; o bé acceptar el model de la monarquia absoluta de Lluís XIV a França.
El dilema no és només aquest. El desenllaç del conflicte representarà, també, l'aplicació d'un model d'estat uniformista, fet a la mida de Castella. Òbviament, ni l'absolutisme ni la uniformització eren dos processos inevitables. Contràriament, la victòria de l'exèrcit borbònic frustrarà qualsevol possibilitat de mantenir o explorar una via diferent. Tal com ha sostingut l'historiador Josep Fontana, “la paradoxa és que la derrota política dels catalans, que no els va impedir el creixement econòmic, va malbaratar, en contrapartida, la possibilitat de construcció d'una Espanya més equilibrada i solidària, conforme al projecte pel qual lluitaven els vençuts de 1714, no pas els vencedors”. El problema és que la imposició d'un model uniformista i absolutista obligarà els catalans, a partir d'aleshores, a dedicar ingents esforços per capgirar una situació que s'ha imposat militarment.
Malgrat la sotragada de la derrota, trobem una bona quantitat de símptomes que deixen constància, ja des de ben aviat, d'una actitud de contestació al règim borbònic i de pervivència de la identitat catalana. Es tracta, manllevant paraules de Josep M. Torras, de “mostres de protesta primitives”. Algunes d'aquestes s'expressen a través de formes espontànies i populars, com ara l'avalot del 1773 contra el sistema de reclutament militar o les protestes dels gremis (una de les poques institucions que s'havien mantingut gairebé intactes) contra els abusos de les autoritats borbòniques; però, també, des de les mateixes institucions del sistema. D'entre aquestes cal destacar una declaració que els diputats i procuradors generals dels corregiments i partits de la subdelegació del Principat fan arribar, el 1723, al mateix Felip V, protestant per l'impacte negatiu de l'impost del cadastre; o una altra, en aquest cas adreçada el 1759 al marquès de Squillace, secretari d'Estat d'Hisenda durant el regnat de Carles III, en la qual es denuncia el mal govern municipal i es reitera la protesta contra el cadastre, “que solamente se paga en Cathaluña, y es nota a los vasallos”. La societat catalana, doncs, trigarà molt poc a posar damunt de la taula propostes per intentar redreçar el rumb de l'Estat centralista. Es tracta de les primeres trucades.
Les primeres propostes
La més important de totes, però, és un document datat el 1760. Va adreçat al rei Carles III, el tercer fill de Felip V, i el signen els vuit representants de les capitals de l'antiga corona d'Aragó, que han estat cridats a participar en les primers corts unificades d'Espanya. Es tracta, per tant, d'una proposta feta des de dins del sistema, de persones que es beneficien del règim borbònic. No deixa de resultar sorprenent, en aquest sentit, que només quaranta-sis anys després de la derrota, la societat catalana ja s'atreveixi a formular un seguit de reivindicacions i a reclamar un gir en el model d'estat centralista que s'està construint.
El text no qüestiona, com es pot suposar, la legitimitat de la dinastia, però adverteix dels “imponderables males” que ha comportat la imposició de la legislació castellana. Els representants reivindiquen la pluralitat legislativa de l'antiga Corona d'Aragó i remarquen que aquesta no va en perjudici de “la soberanía de Vuestra Majestad, ni a la unión entre sus vasallos, ni a la verdadera política; antes bien a la misma política. La prudencia y la misma razón dictan que, siendo diferentes los climas de las provincias y los genios de sus naturales, deben ser diferentes sus leyes”. El document també es queixa de la repressió que pateix la llengua catalana i denuncia “la gran desigualdad que en la distribución de los empleos han padecido los naturales de la Corona de Aragón”, posant en evidència que si bé representen la tercera part d'Espanya, tenen una presència minoritària en les dignitats eclesiàstiques o els càrrecs de les audiències i de la mateixa Cort. Es remarca, doncs, una situació que esdevindrà recurrent i que posarà de manifest fins a quin punt la construcció d'Espanya es farà, durant molts anys, a partir del marginament dels catalans.
No hi ha constància de la receptivitat d'aquestes propostes per part de les autoritats borbòniques; i, encara menys, per part de la societat espanyola, que, molt probablement, ni tan sols en va arribar a tenir coneixement. Si ens atenem a l'evolució del règim borbònic, no sembla que el document tingués cap tipus d'efecte. Contràriament, podem comptabilitzar-lo com la primera mostra d'un monòleg articulat bàsicament des del nostre país i del fracàs dels intents de transformar el model d'Espanya. A partir del 1810, amb la transició al sistema liberal, canviarà el disseny de la porta, però la resposta seguirà essent la mateixa.