Els catalans que van anar a Cadis
1808-1837. El 1810, en un escenari de fallida de l'absolutisme i de guerra contra els francesos, els catalans són cridats a participar en el disseny del nou règim liberal i comencen a plantejar alternatives al model centralista
“Uno de los objetos principales que nos debemos proponer nosotros es hacer
a la nación española una nación, que no lo es ni lo
ha sido hasta ahora.
Una de las ventajas que gozan los gobiernos representativos es la proporción que tienen de hermanar intereses, reuniéndolos en un solo centro”
Antonio Alcalá Galiano
Diputat moderat
12 de març del 1835.
Estament de procuradors
El juliol del 1810 un vaixell salpa del port de Barcelona en direcció a Cadis. Entre els passatgers hi ha una quinzena de prohoms (intel·lectuals, eclesiàstics i advocats) que han estat escollits per la Junta Superior de Catalunya per tal de representar la societat catalana a les “Cortes extraordinarias de todos los reinos y dominios de España”. El viatge es produeix en un context d'enorme incertesa, amb un avanç inexorable de les tropes napoleòniques: el 12 de maig ha caigut el castell d'Hostalric i l'endemà ho fa la ciutat de Lleida, després d'un setge ferotge que s'ha perllongat durant un mes. A finals de l'any següent es completarà l'ocupació de Catalunya i les noves autoritats es disposaran a preparar la seva integració dins de l'imperi napoleònic.
El futur, però, no només és incert per l'evolució de la guerra. Els homes que es reuniran a l'illa de León (i que, poc després, es traslladaran a Cadis) no tenen una visió única sobre l'estructura política que cal implementar; ni tan sols sobre si cal substituir el règim absolutista o fer-hi petits retocs per restaurar-lo una vegada torni Ferran VII, exiliat a Baiona. Els debats al voltant de la llibertat d'impremta o la Inquisició, per posar alguns exemples ben paradigmàtics, posen de manifest la lluita oberta entre els valedors de l'Antic Règim i els que volen aprofitar la conjuntura per desmuntar, amb tots els matisos que vulguem, el vell edifici. El conflicte no es resoldrà en les properes setmanes, sinó que es perllongarà durant diversos decennis, en un estira-i-arronsa sagnant que provocarà tres guerres civils (anomenades carlines), diverses insurreccions populars i una successió constant de cops d'estat que deixaran palès el protagonisme de l'exèrcit.
Un dels debats que comença a posar-se damunt de la taula és el que fa referència a l'organització territorial. I, ben aviat, alguns diputats advertiran dels perills que albiren a l'horitzó. Un d'aquests és el comte de Toreno, que en una sessió dedicada a aquesta qüestió, expressarà el temor que les províncies i els ajuntaments “no se deslicen y propendan insensiblemente al federalismo, como es su natural tendencia”; i, tot seguit, remarcarà la necessitat de “formar sino una nación sola y única”. El federalisme, pel comte, són les juntes locals o provincials que han aflorat arreu del territori arran de la ineptitud de les autoritats borbòniques per fer front al repte de la guerra i que posen de manifest l'existència d'altres models o, com a mínim, de formes de resistència al centralisme. Els homes que es reuneixen a Cadis tenen, doncs, diferents vies per escollir; però decidiran, des d'un primer moment, mantenir una línia continuista respecte al centralisme absolutista.
Malgrat tot, el desig final del comte de Toreno (la idea de formar “sino una nación sola y única”) no es complirà del tot. Aquest fracàs el trobarem reconegut, obertament, pels mateixos polítics espanyols. En la discussió de l'Estatut Reial del 1835, per exemple, el diputat Antonio Alcalá Galiano proclamarà que “uno de los objetos principales que nos debemos proponer nosotros es hacer a la nación española una nación, que no lo es ni lo ha sido hasta ahora”. Allò que hom s'havia proposat el 1812, amb la Constitució de Cadis, seguia sense aconseguir-se vint-i-tres anys després. Els motius que expliquen aquest fracàs són múltiples. La inestabilitat política que caracteritzarà el segle XIX espanyol, el pes excessiu dels militars en els canvis de govern i, sobretot, l'escassa visió d'allò que ha de cohesionar els ciutadans a través d'un projecte nacional integrador, faran que aquest projecte es vegi frustrat i que, a finals del segle XIX, esclatin amb força projectes alternatius, aquells que la historiografia acostuma a etiquetar de “nacionalismes perifèrics”.
Els catalans de Cadis i Baiona
L'experiència de les Corts de Cadis representa, també, la primera vegada que els catalans seran cridats a participar en la política espanyola. I alguns començaran a manifestar, molt tímidament, la possibilitat de construir un model d'estat diferent. Un d'aquests serà Antoni de Capmany, que reivindicarà obertament una Corona plurinacional: “Qué sería ya de los españoles si no hubiera habido aragoneses, valencianos, murcianos, andaluces, asturianos, gallegos, extremeños, catalanes, castellanos, etc.? Cada uno de estos nombres inflama y envanece, y de estas pequeñas naciones se compone la masa de la nación.” Tot i això, el mateix Capmany considera prioritari “uniformar la legislación y los derechos de todas las provincias de la monarquía”.
Però qui defensarà amb més convicció la construcció d'un model d'estat plural és Felip d'Anger, si bé ho farà com a segona opció, en cas que no s'aconsegueixi la unificació del dret de totes les províncies espanyoles. En aquest supòsit, “Cataluña no solo debe conservar sus privilegios y fueros actuales, sino también recobrar los que disfrutó en el tiempo en que ocupó el trono español la augusta casa de Austria, puesto que en los incalculables sacrificios que en defensa de la nación está haciendo, la constituyen bien digna de recobrar sus prerrogativas”. Les manifestacions d'Anger, que actua com a secretari de la Junta Superior de Catalunya, tenen interès perquè posa damunt de la taula la possibilitat de recuperar allò que s'havia perdut el 1714 com a reconeixement al sacrifici que estaven fent els catalans.
Però tampoc cal exagerar ni la representativitat ni la capacitat d'aquells homes per intervenir, de forma decisiva, en les discussions que es produeixen a Cadis. Els catalans que s'hi desplacen tenen un coneixement ben escàs de la realitat política i administrativa de l'Estat i dels grans debats que han caracteritzat la Il·lustració castellana; i, altrament, un inconvenient ben decisiu per a l'activitat parlamentària: el desconeixement de la llengua castellana. Quan Dou escriu als diputats que han estat escollits el 1813 els recomana, insistentment, “ejercitarse bien en la lengua castellana”. En tot cas, l'aposta majoritària de la burgesia catalana serà, almenys durant la primera meitat del segle XIX, la d'acceptar la incardinació de Catalunya en la nova societat liberal i, si de cas, formular reivindicacions tan tímides com incapaces de qüestionar el model que s'acabarà imposant.
El particularisme també tindrà ressò des del bàndol dels anomenats afrancesats. En el moment de debatre's sobre si calia o no conservar els furs de Biscaia, Guipúscoa, Àlaba i Navarra, el figuerenc Josep Garriga presentarà una esmena per incloure Catalunya dins el règim foral; però el president li etzibarà que no pot considerar-se un representant català ja que no ha estat escollit per la seva regió sinó directament per Murat; i que, a més, Catalunya no té constitució particular des de la Nova Planta. Més enllà de la receptivitat del president, es tracta d'una proposta sense gaire recorregut, sobretot si tenim en compte el model del centralisme napoleònic que, en aquells moments, s'estava imposant a l'altra banda dels Pirineus.
Les primeres propostes
A partir del 1814, amb la restauració borbònica, i fins al 1833, amb la mort del Ferran VII, els debats sobre el model territorial apareixen amb comptagotes. En qualsevol cas, les intervencions d'alguns diputats catalans deixaran entreveure, ben aviat, les dificultats per acceptar el projecte centralitzador que es va imposant; o, com a mínim, la persistència d'un sentiment de particularisme que hom etiquetarà (sovint de forma despectiva) com a “provincialisme”. El 1835, quan es discuteix l'aplicació de les lleis de Castella a Catalunya, Francesc Perpinyà defensarà que “las Constituciones de Cataluña [fueron] hechas en Cortes y que solo en Cortes pueden derogarse” i es farà ressò del neguit de la societat catalana, “pues toda vez que se ha dado con la sola causa de que se trataba de uniformar la legislación de Cataluña con la de Castilla, pueden temer que de un día a otro salga otro decreto en que el Sr. Ministro, bajo igual pretexto, anule toda aquella”. El diputat tarragoní no es nega en rodó a unificar l'ordenament jurídic, sinó simplement reclama “que se conserven hasta cierto punto las leyes provinciales”.
L'any següent, Domènec Vila i 19 diputats més presentaran una iniciativa de modificació de la Constitució del 1812. En la seva defensa, el diputat barceloní recordarà amb nostàlgia el sistema anterior al 1714, remarcant que “todas las provincias han manifestado deseos de gozar de estos derechos antiguos”; i, tot seguit, s'apressarà a aclarir que no es tracta d'un sistema de “federación política, no de un sistema de separación del Gobierno y sus provincias; se trata de que bajo un sistema de unidad, de centralización política, se establezca una independencia y separación provincial en la parte administrativa y económica”. La proposta, però, serà traslladada a la comissió de reforma Constitucional i dormirà el son dels justos. Com hem vist, no ha estat la primera trucada a la porta; i, com podrem comprovar, tampoc serà la darrera.