Josep Tarradellas, l'esperança espanyola

La mort al llit del dictador el 20 de novembre del 1975 obre el procés de la Transició democràtica, en el qual Catalunya està cridada a tenir un paper actiu. Catalunya no es planteja, amb comptades excepcions, quedar al marge del procés històric i defensar una via diferent per a Catalunya aprofitant el canvi d'escenari polític. Ho tenia molt clar qui havia mantinguda encesa la flama de la Generalitat a l'exili -màxima representació de la Catalunya que s'autogoverna-: Josep Tarradellas. Tot i que va participar als anys trenta en la fundació d'Esquerra Republicana, Tarradellas no era el cap visible d'un govern de partit a l'exili. S'havia reservat un paper que el situava per sobre de les forces polítiques: ell era el garant de la continuïtat històrica de la institució, deslliurada de qualsevol color polític.

Des del seu exili al sud de França, Tarradellas esperava que es produís, com han assenyalat diversos historiadors, una recuperació ràpida de la Generalitat, que considerava essencial per reconstruir un conjunt que es deia Espanya. “No hauria estat possible estabilitzar un règim parlamentari ni la monarquia sense el suport de Catalunya. Catalunya sempre ha tingut una gran força política d'atracció vers Madrid, i a l'inrevés. Hauria estat una errada gravíssima per a tots aquells que teníem interès que s'instal·les un règim democràtic a Catalunya que Catalunya hagués restat al marge del procés a Espanya”, afirmaria Tarradellas.

L'obsessió de Tarradellas, segons alguns dels seus biògrafs, era que no es tornés a repetir “un 6 d'octubre”. Tarradellas preferia un bon encaix a córrer el risc que una divisió territorial desfermés un nou conflicte civil. Tal com va escriure el 2011 en un article Quim Torra, director del Born Centre Cultural, advocat, editor i escriptor: “Tarradellas, com la pràctica totalitat dels polítics catalans de la Transició -els d'ERC inclosos- creien que aleshores sí que seria possible l'entesa amb una Espanya que tornava a la democràcia i que venia pluralitat i respecte. Sí, ara ja sabem que era una estafa més.”

El 27 de juny del 1977 té lloc la primera entrevista entre Adolfo Suárez i Josep Tarradellas, que comença amb un dur enfrontament. Suárez li proposa que presideixi un organisme a l'estil de la Mancomunitat, però Tarradellas no acceptarà res que no sigui el restabliment de la Generalitat. Sorprenentment -i en una mostra més de la sagacitat de l'experimentat polític català- quan surt de la reunió Tarradellas explica als periodistes que la trobada ha estat molt positiva i lloa la figura del president espanyol. El gest de Tarradellas, la implicació de Joan Carles I en les següents negociacions –en això no coincideixen els historiadors– i el convenciment de Suárez que Catalunya és clau per a l'estabilitat de la democràcia provoquen el restabliment de la Generalitat, aprovat en Consell de Ministres mitjançant un reial decret llei, el 29 de setembre del 1977. El preàmbul del text legal deixa ben clar quin és el marc del terreny de joc: “La Generalidad de Cataluña es una institución secular, en la que el pueblo catalán ha visto el símbolo y el reconocimiento de su personalidad histórica, dentro de la unidad de España.”

El 23 d'octubre del 1977 Tarradellas arriba a Barcelona, on pronunciarà una frase que ha esdevingut icònica: “Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí!” Un dia més tard, el polític pren possessió del càrrec de president de la Generalitat provisional de Catalunya en un acte al Palau de la Generalitat, en presència de Suárez, Rodolfo Martín Villa (ministre de l'Interior) i Manuel Jiménez de Parga (ministre de Treball), del capità general de Barcelona, tinent general Coloma Gallegos, dels parlamentaris catalans i dels més alts representants civils i militars de Catalunya. En el seu discurs, Tarradellas reafirma el convenciment que “l'arrelament de la democràcia a Espanya necessita una profunda transformació de la nostra vida política, social i econòmica; a aquesta tasca hi contribuirà Catalunya des de la Generalitat per tal d'assolir una Espanya justa i democràtica”.

Al seu torn, el president Suárez afirma que “als pobles d'Espanya” els ha arribat el moment de l'autogovern i defensa que les autonomies no s'han creat per trencar la unitat d'Espanya sinó per superar el caràcter centralista i uniformista de l'Estat.

Del primer xoc entre el que Carles Sentís va definir com “dos animals polítics” va néixer una entesa que va redundar, però, en favor de Catalunya durant els anys següents, malgrat les crítiques dels parlamentaris catalans a la manera presidencialista com Tarradellas governava el Principat i les dels socialistes a l'Estat autonòmic.

L'entesa entre els dos homes d'estat fructifica en una segona tanda d'acords, assolits l'abril del 1978 a Madrid. Arriben els primers traspassos de competències i s'incorpora la llengua catalana al sistema d'ensenyament del Principat. Tarradellas aconsegueix un altre triomf: se li atorga l'atribució de convocar els governadors civils de les quatre províncies, cosa que en referma el paper de representant de l'Estat a Catalunya.

Durant la seva estada al capdavant de la presidència del país, Josep Tarradellas es va mostrar com un polític pragmàtic, defensor de la identitat de Catalunya com a nació –el 1952 en una conferència a París va arribar a dir que voldria que Catalunya fos independent–, però alhora -potser pel record de la guerra i l'exili- partidari d'una entesa amb Espanya que permetés la convivència de dues maneres de ser que reconeixia diferents i, segons com, incompatibles. Es va mostrar, públicament, com un ferm defensor de l'Estat de les autonomies tot i que va arribar a afirmar, en contraposició, que “mai no em va semblar encertat equiparar les nacionalitats històriques amb les artificials de nova creació”. És evident que entre el seu pensament i l'acció política hi havia una gran diferència, fruit d'un realisme polític que excloïa per a Catalunya un futur al marge d'Espanya.

Tarradellas sempre va creure que, com a màxim representant de les institucions de Catalunya, ell havia de conduir les converses amb l'Estat espanyol i així ho va fer. La seva actitud li va generar fortes topades amb els polítics catalans. El xoc més important el va tenir amb qui el rellevaria en el càrrec, Jordi Pujol. Tarradellas també va tenir durs enfrontaments amb persones i entitats símbol de la resistència de Catalunya: l'abat de Montserrat, l'Assemblea de Catalunya, Òmnium Cultural...

Tot i que no és discutible la defensa del catalanisme que va fer Tarradellas durant la seva vida, és cert que, com explica Rodolfo Martín Villa -governador civil de Barcelona entre 1976 i 1979 i ministre en diverses etapes entre 1976 i 1982-, “Tarradellas té un interès per allò espanyol, hi ha una col·laboració amb allò espanyol”. Martín Villa el considera una de les cinc persones més importants de la Transició espanyola, cosa que l'Estat mai li ha reconegut.