La regió incòmoda
S. XIX. La política d'ordre públic dels governs de torn provocarà que creixi entre la societat catalana la consciència de formar part d'un país maltractat, mentre que a Espanya s'alimenta la imatge d'una regió conflictiva
El 1860, el Principat de Catalunya concentrava 40.000 soldats, 1 per cada
46 habitants
“¿Hasta cuándo hemos de ser tratados como esclavos? [...] ¿Los catalanes somos o no somos españoles? ¿Son nuestros colonos, o son nuestros esclavos?
Si no los queréis como españoles, levantad de allá vuestros reales, dejarlos, que para nada os necesitan; pero si siendo españoles los queréis esclavos, si queréis continuar la política de Felipe V, de ominosa memoria, sea en buena hora, y sea por completo [...] y si esto no basta sea Cataluña talada y destruida y sembrada de sal como la ciudad maldita, porque así y solo así doblareis nuestra cerviz”
En la societat catalana arrelarà
el sentiment de formar part d'un
país colonitzat
Joan Prim
i Prats
Diputat
27 de novembre del 1851.
Congrés de Diputats
El 21 de juliol del 1851, en una sessió al Congrés, el republicà Estanislau Figueras va interpel·lar al ministre de la Governació sobre “el estado de sitio, deportaciones y prisiones en Cataluña”. La iniciativa va permetre un debat intens sobre la política d'ordre públic que s'aplicava a Catalunya. En la seva intervenció, qui esdevindria president de la Primera República es queixava sobre el “estado de sitio que pesa sobre Cataluña hace ya tanto tiempo, que bien puede decirse que desde que se planteó por primera vez en noviembre del año 1835 hasta el día, ha sido en aquellas provincias el régimen normal”. No fou l'únic que s'expressà en aquests termes. Un altre diputat català, Salvador Maluquer, encara fou més incisiu i es preguntà: “¿Qué pecado hemos cometido, qué crimen hemos perpetrado, que somos los únicos favorecidos con tan funesto privilegio? [...] ¿Las provincias catalanas son acaso unas provincias conquistadas?”
Un observador imparcial podria arribar a concloure que les declaracions anteriors eren fruit de l'apassionament del debat. Però, sorprenentment, coincideixen amb la que expressarà, cinc anys després, el periodista Joan Mañé i Flaquer. En el moment de fer-les, la censura de premsa regia a Catalunya i Mañé va haver d'exposar la seva diagnosi en un diari madrileny. El periodista conservador es mostrava fortament colpit per la revolta que s'havia iniciat el 18 de juliol del 1856 a Barcelona i que havia estat reprimida ferotgement. Al marge d'aquesta experiència immediata, però, Mañé no dubtava a remuntar-se fins al segle XVIII per afirmar que el règim borbònic havia tractat Catalunya com un enemic vençut; i reclamava un canvi en les maneres de governar el nostre país, abandonant la via de la força en benefici de la integració. Al final, plantejava que només si es produïa aquest canvi “Cataluña cesará de ser una colonia española”.
¿A què respon aquest malestar que denuncien veus tan distants? ¿Què succeeix a Catalunya entre el 1835 i el 1856 que pugui justificar aquestes anàlisis? La societat catalana del segle XIX és extraordinàriament complexa, amb una conflictivitat que no té res a veure amb la de la resta de l'Estat. Una bona prova d'això és la força que prendran els dos extrems del conflicte entre absolutisme i liberalisme. No deixa de resultar simptomàtic, d'una banda, les complicitats que trobarà el tradicionalisme i el fet que des del 1833 fins al 1840 una bona part del nostre país estigui sota mans d'un monarca i un règim distints, els del carlisme. En contraposició, afloren amb força expressions de conflictivitat típicament urbana, com ara les anomenades bullangues o les protestes obreres, que deixen palès el malestar i la voluntat d'anar més enllà, tant pel que fa a drets socials com polítics.
La base del malestar català
El problema no és només la complexitat de la societat catalana, sinó la forma de fer-hi front per part dels governs de torn. En la resposta a la interpel·lació que hem citat més amunt, el ministre de la Governació, Bertran de Lis, es preguntava si “conviene o no el estado de sitio en Cataluña”. I, tot seguit, exposava l'actuació que havia seguit fins aleshores: “Ha sido uno de los principios constantes de la Administración actual no conceder nada, absolutamente nada que se presente con el carácter de
exigencia política. Una dolorosa experiencia nos ha hecho conocer que esas concesiones no conducen a ningún resultado beneficioso; es menester ser más firme y restrictivo que en otros tiempos”. Tota una declaració de principis.
La fermesa que reclamava el ministre la trobem ben exemplificada en el paper que assumiran els governadors militars. El mateix Estanislau Figueras afirmava que “la autoridad militar de Cataluña ha sido más que un virrey, más que un procónsul; ha sido un bajá cuyas facultades no han tenido más limitación que su voluntad y capricho”. Durant bona part del segle XIX els governadors militars eclipsaran totalment els poders civils i donaran mostres ben evidents de la seva autoritat. No deixa de resultar paradigmàtic, per exemple, que el 1844 el capità general de Catalunya, el baró de Meer, no deixi prendre possessió del càrrec de “jefe político” a un civil, el nomenament del qual ja havia aparegut publicat a la Gaceta de Madrid; o que alguns anys després, el 1868, un altre capità general, el comte de Xest, destitueixi el governador civil perquè aquest havia gosat enviar un escamot de la Guàrdia Civil a perseguir una partida de “revolucionarios” sense el seu consentiment.
Els governadors militars, a més, disposaran d'un contingent considerable de l'exèrcit. El 1860, per exemple, a Catalunya s'hi concentren més de 40.000 soldats, gairebé el doble dels que hi ha a la capitania de Castella la Nova. La proporció entre militars i habitants era, com es pot deduir, altíssima, d'un per cada 56; una xifra que arribava a 34 al pla de Barcelona. Es practicava, doncs, un autèntic règim d'ocupació que fins i tot era reconegut per la premsa espanyola. A principis del 1849, un diari madrileny confessa que “han creído por desgracia nuestros gobernantes que la cuestión catalana no era otra cosa que un problema cuya favorable resolución dependía única y exclusivamente del mayor número de batallones, y en este concepto han erizado el suelo del antiguo Principado de bayonetas y cañones, hasta tal punto que su territorio puede ya considerarse militarmente ocupado”.
La política d'ordre públic es traduirà en una manca absoluta de drets civils i polítics. Entre
el 1835 i el 1858, Catalunya romandrà més del setanta per cent del temps en estat de setge, de guerra o amb les garanties constitucionals suspeses.
I la repressió practicada per fer front a les tensions socials prendrà una crueltat notable. En el debat parlamentari que hem citat més amunt, Prim denunciava l'execució de 143 persones sense procediment judicial. La prova més colpidora d'aquesta brutalitat, però, seran els bombardejos que patiran Barcelona i Reus. Només en una jornada, el 3 de desembre del 1842, la capital catalana va rebre 1.014 bombes i projectils en una acció que, segons el seu executor (el general Espartero) pretenia alliçonar la ciutat i que va provocar 120 morts i va deixar en ruïnes més de 300 edificis.
La “qüestió catalana”
Els episodis anteriors constitueixen un pòsit que contribueix a reforçar, entre la societat catalana, la consciència de formar part d'un país colonitzat (manllevant l'expressió de Joan Mañé), permanentment maltractat. No cal menystenir, doncs, el paper d'aquest sentiment en la formació d'una consciència nacional. L'aposta dels governs de torn no serà, doncs, la d'atreure hàbilment la societat catalana, sinó que acabaran generant un sentiment de repulsa, en el qual es percep un fil conductor entre la repressió posterior al 1714 i la que es viurà durant bona part del segle XIX. No deixa de resultar significatiu que el 1905, arran d'un acte de brutalitat de l'exèrcit (l'assalt a la redacció de la revista Cu-Cut!), hi hagi una reacció gairebé unànime de la societat i de les forces polítiques catalanes que conduirà a la formació de la Solidaritat Catalana.
El sentiment de la societat catalana serà, però, radicalment contrari al que es percebrà a la resta de l'Estat, on Catalunya apareixerà com una província rebel i deslleial, que provoca constants problemes. Els conceptes de “cuestión catalana” o “problema catalán” (dues expressions que trobem recurrentment a la premsa de l'època) acaben esdevenint un poti-poti en què s'aniran barrejant i succeint tots els debats entre Catalunya i Espanya durant el segle XIX i bona part del XX: des de les reivindicacions aranzelàries fins als problemes d'ordre públic; des de les revoltes carlines fins a les bullangues urbanes; des de les tímides formulacions descentralitzadores dels moderats fins a les demandes autonomistes de 1918-1919 i de 1931-1932.
El més sorprenent, però, no és només la visió antagònica que es té de cadascuna d'aquestes temàtiques, sinó el fet que la premsa i les autoritats espanyoles contribueixin a alimentar la idea que alguns dels conflictes que sorgeixen a Catalunya tenen una motivació clarament separatista; una teoria que en molt poques ocasions es correspon amb la realitat. No deixa de resultar simptomàtic, en aquest sentit, que ja durant la revolta del 1843 la Diputació de Madrid es dediqui a fer circular els rumors que a Barcelona han succeït “lamentables escenas de horror y de sangre”. I també ho és que més de cinquanta anys després, el ministre de la Governació, Juan de la Cierva, s'acabi inventant la teoria d'un mòbil separatista per evitar que la revolta de la Setmana Tràgica s'estengui a altres territoris. L'ocurrència i el terreny adobat que trobarà acabaran provocant un boicot contra els productes catalans.
