Els partits catalans i el joc de la Transició

El 15 de juny del 1977 se celebren les primeres eleccions democràtiques en quaranta anys. Uns comicis que situaran la UCD d'Adolfo Suárez com a primera força a Espanya. A Catalunya, els resultats són diferents. Els socialistes de Joan Reventós es converteixen en la primera força política amb un 28,56% dels vots, percentatge que els dóna dret a disposar de quinze diputats. Els comunistes queden com a segona força en percentatge de vots, 18,31%, i vuit diputats. La candidatura nacionalista de Jordi Pujol aconsegueix onze diputats, tot i sumar el 16,88% dels vots. La candidatura centrista de Carles Sentís els supera en vots (16,91%) però només obté nou diputats perquè els seus resultats són inferiors a la demarcació de Barcelona. Més lluny queden els democratacristians d'Anton Cañellas (5,67%), dos diputats; l'ERC d'Heribert Barrera (4,72%), un diputat; i l'Alianza Popular de Laureano López Rodó (3,55%), també amb un diputat.

Al Senat, de nou a Espanya UCD és la força majoritària, mentre que a Catalunya la coalició electoral d'esquerres Entesa dels Catalans s'emporta 12 dels 16 escons en joc. La coalició Democràcia i Catalunya n'assoleix dos, UCD només un, i el que resta és per a Lluís Maria Xirinachs. El rei nomenarà quatre senadors catalans per designació directa: Martí de Riquer, catedràtic de Literatura Medieval de la Universitat de Barcelona; Josep Maria Socias Humbert, alcalde de Barcelona; Andreu Ribera Rovira, expresident de la Cambra de Comerç barcelonina i Maurici Serrahima, advocat i escriptor barceloní i alhora un dels fundadors d'Unió Democràtica.

Aquelles votacions, doncs, atorguen una important representativitat als polítics catalans en el nou mapa que s'està dibuixant. El poble reafirma les aspiracions del país de recuperar la Generalitat, forçar el retorn de Tarradellas i aprovar un nou Estatut per a Catalunya. El missatge és clar: a Madrid necessiten Catalunya per apuntalar el nou i tendre règim democràtic. També saben que la posició catalana no és ni de bon tros tan bel·ligerant com del País Basc, on ETA colpeja amb força. Sobre la taula hi ha la reivindicació dels drets històrics però no una petició d'independència. Més encara, els polítics catalans, més enllà de recuperar per al país allò que els va manllevar la Guerra Civil, volen contribuir a la construcció d'un nou estat. Uns i altres es necessiten i ambdós ho saben.

Els partits catalans són fonamentalment, en aquell moment, autonomistes. L'Assemblea de Parlamentaris nomena una comissió permanent per negociar amb l'Estat la construcció d'un nou estat, fet també amb maons catalans. L'únic que s'hi oposarà serà Laureano López Rodó, antic ministre de Franco i únic diputat d'Alianza Popular a Catalunya, que assimila una eventual autonomia al separatisme i que, en conseqüència, votarà en contra del retorn de Tarradellas. La por de López Rodó era infundada, com escriurà a Le Monde el juliol del 1977 Marcel Niedergang: “Els nous dirigents catalans saben que el seu estatut d'autonomia ha de ser el model per a altres nacionalitats dins d'una Espanya democràtica a la recerca d'una fórmula de federalisme.”

Uns mesos més tard, de nou Le Monde escriurà sobre les diferències entre l'esquerra postfranquista i la de la Segona República. A la de finals dels setanta li reconeixen una moderació que es fa servir per calmar els militars espanyols, que pateixen per la unitat d'Espanya. Fins i tot el rotatiu francès addueix que el fet que a Catalunya un 40% de la població provingui del sud d'Espanya ha fet que els catalans siguin “més conscients del seu deure solidari amb els altres pobles d'Espanya”.

En qualsevol cas, la prudència catalana unida a les necessitats polítiques de Suárez comporta la tornada del president de l'exili i la restauració de la Generalitat l'octubre del 1977. La pròxima parada per a Catalunya és aconseguir l'Estatut. Abans, però, Suárez necessita els catalans per a l'aprovació de la Constitució, pedra angular definitiva de la nova monarquia parlamentària. La premsa internacional especula amb el moviment de peces de Suárez. The Times apunta que el pas següent del president espanyol serà la incorporació d'un ministre català al govern espanyol. El nom que està sobre la taula és el de Miquel Roca i Junyent, diputat del Pacte Democràtic, que hauria d'ocupar el lloc del dimitit ministre de Relacions amb les Corts, Ignacio Camuñas. Tenir Roca al govern suposaria, de retruc, sumar el suport dels onze parlamentaris del seu grup, cosa que estabilitzaria el govern de la UCD. Sigui com vulgui, la incorporació de Roca al govern espanyol no es materialitza.

Per la pervivència del sistema que intentava instaurar-se era necessari substituir l'entramat legal del règim, les Leyes fundamentales, per un altre d'igualment sòlid i inqüestionable. Per aquest motiu, la prioritat del govern Suárez era la redacció i aprovació a les Corts d'una Constitució capaç de resistir el pas del temps. Un repte difícil, perquè els que l'haurien d'elaborar sentirien al clatell l'alè dels militars, que vigilaven que no es pervertissin les essències d'allò que van construir a sang i foc des del 1936 i que van defensar durant 40 anys. Alhora s'havia de trobar una fórmula que permetés frenar els anhels de llibertat de les nacionalitats històriques -especialment la catalana i la basca- sense aixecar suspicàcies entre la resta de territoris.

S'havia d'arribar a un acord de present i futur sense que el passat hagués de retre comptes. Aquesta situació, com encertadament ha indicat el periodista i escriptor Francesc-Marc Álvaro, va portar les elits promotores de la sortida del franquisme a crear un nou llenguatge que els protegís. No calia parlar de “reconciliació” -per als guanyadors de la Guerra Civil no hi havia res a reconciliar-, sobretot si es podia parlar de “consens”. Set homes van ser cridats a transformar aquell “consens” en una llei fonamental: un falangista, Gabriel Cisneros; un franquista, Manuel Fraga; un jurista teòricament de centre, Miquel Herrero de Miñon; un advocat socialista, Gregorio Peces-Barba; un home de confiança del president, José Pedro Pérez-Llorca; i dos catalans: un nacionalista de centredreta, Miquel Roca, i un comunista antifranquista, Jordi Solé Tura.

És evident que de tendències polítiques tan diverses només en podia sortir un text farcit de renúncies en benefici del consabut “consens”. Inspirant-se en les constitucions europees, els anomenats pares de la Constitució van teixir un vestit que, en veritat, no solucionava l'autèntic problema de fons: l'encaix de Catalunya, autèntic motor de la recuperació econòmica espanyola i de l'anomenat “miracle espanyol” dels seixanta. El País Basc i Navarra en van fer prou obtenint la clau de la caixa deixant de banda l'idealisme polític. Per la seva banda, els catalans defensaven que Catalunya era una nació i van obtenir com a concessió la vaga definició de nacionalitat –ideada per Jordi Pujol i per Miquel Roca–, el sentit de la qual no van ser capaços de consensuar, però que ja els estava bé a tots, perquè permetia a catalans, gallecs i bascos disposar d'un cert nivell d'autogovern i recuperar els estatuts fulminats pel franquisme. Ai, las! Els pares van obrir la capsa de pandora i, forçats pel poder polític, no l'econòmic, d'Andalusia van dividir el regne entre els fills, cosa que va portar, entre 1978 i principis dels vuitanta, a una rebaixa general dels reconeixements que en justícia històrica haurien pertocat a Catalunya. Els estatuts es van repartir com caramels en un col·legi, aigualint les expectatives dels negociadors catalans que la Constitució reconegués realment el caràcter plurinacional de l'Estat.

Els catalans, malgrat sagnar-los el nas dels cops de porta rebuts en el debat constitucional, com testimonien les intervencions del senador de l'Entesa Josep Benet, consideraven que aquella llei era el millor que es podia aconseguir en aquell context històric. Els senadors i diputats no havien aconseguit que prosperessin esmenes al text constitucional com permetre la federació de comunitats autònomes (que obria les portes a un territori únic de parla catalana entre Catalunya, el País Valencià i les Illes, per exemple) o que el Senat fos una autèntica cambra de representació territorial. Ni tan sols havien aconseguit que certs columnistes de diaris presumptament progressistes com El País no es burlessin del terme nacionalitat. Però, amb tot, van acceptar el corró de les forces majoritàries que en qüestions nacionals espanyoles no entenien de divisions ideològiques. Un consens entre dreta i esquerra que es manté ben viu.