A la tres
Iceta l'optimista
“Al líder del PSC, no se li pot negar una cosa, i és que té la moral molt alta”
No es pot negar que el primer secretari del PSC, Miquel Iceta, té la moral ben alta. Ara que en política no ets ningú si no fas cap conferència solemne, ahir li va tocar el torn al líder del PSC. Amb unes enquestes que li pronostiquen una nova patacada electoral (que se suma a la molt meritosa i treballada desfeta obtinguda per Pere Navarro), i amb un partit amb un degoteig continuat de baixes, Iceta ahir ens va explicar que té la fórmula per solucionar l'atzucac en què ens trobem (el “monotema”, en va dir ell) i que ho podrà fer (i aquí és on els deia allò de la moral ben alta) perquè el PSC tornarà a governar a Catalunya i Espanya. Caram. La proposta, ja s'ho poden imaginar, és ben original: condonació de part del deute a les autonomies, un nou sistema de finançament i, entre moltes altres idees innovadores i trencadores, el blindatge de la llengua o el traspàs de les competències en educació. Iceta ens va explicar (oooh!) que és possible una cocapitalitat de Barcelona i Madrid en una Espanya federal i (anotin-s'ho, que tampoc n'havíem sentit a parlar mai) que el Senat hauria de ser una veritable cambra territorial. Ufff. La veritat és que si ahir hagués sentit un líder del PSC per primer cop, i si fóssim als anys vuitanta, ara mateix vostès se'm podrien imaginar dret i aplaudint. Però escolti'm, que som a l'any 2014. I que ens hem fet grans a força de patacades. I que per això jo em pregunto: i per què el PSOE no va fer res de tot això quan governava el colombià Felipe González, del 82 al 96? O quan ho va fer ZP del 2004 al 2011? Els recordo allò de l'“Apoyaré el Estatut...”? O els 759 milions d'euros firmats per ZP en l'addicional tercera de l'Estatut i que encara esperem? On era la cocapitalitat aquesta quan el PSC governava a la Generalitat? Potser sí que ahir la tercera via d'Iceta va convèncer Duran i Lleida, però em fa l'efecte que per a molts (siguin o no majoria “els del monotema”) arriba tard i és poc creïble. Però ànims, Iceta; necessitem gent optimista. De moral que no en falti.
