El referèndum d'Iceta

El país s'ha obert com una magrana de Nadal amb la nova moda de les conferències. Tothom n'ha fet, en fa o en farà. Va obrir el foc el president de la Generalitat i, a partir d'aquell moment, ja no queden espais reservats als palaus de Barcelona per fer-ne més. A més, els han apujat el preu del lloguer. Hem sentit Oriol Junqueras, Miquel Iceta i aviat diran també la seva Joan Herrera i Alícia Sánchez-Camacho. Els dirigents de la CUP encara no s'han decidit perquè no tenen líder i perquè l'assemblea permanent no conferencia. El darrer en ordre d'intervenció ha estat el primer secretari del PSC. Iceta ha tornat a reunir l'equip mèdic federal habitual perquè li expliquin com reformar la Constitució. I això ha proposat. Com sempre. Cal modificar la Constitució i cal fer-ho amb pretensions federals. Però cal fer-ho també amb el Partit Popular, que no quedarà esborrat del mapa polític espanyol ni en aquestes ni en dues-centes eleccions més. Per sumar els dos terços del Parlament espanyol necessaris per fer alguna cosa caldrà comptar amb la participació de l'alegre infanteria unionista de dretes. Ai! I si no és el PP, pitjor encara, perquè serà UPyD. Doctrina nacional joseantoniana. Afirma Iceta que, si aquest referèndum tan improbable té a Catalunya un resultat advers, caldrà fer-ne un altre, “en clau quebequesa”. Uau! Però passa, perquè sempre passa alguna cosa, que, si els catalans no accepten la hipotètica reforma constitucional, Miquel Iceta diu que ell dimitiria. No hi ha manera!