Els greuges del 1885
1885. L'anomenat Memorial de Greuges representa una fita en el catalanisme polític, que aconsegueix lligar les necessitats immediates del país amb les aspiracions d'un encaix diferent en la monarquia espanyola
“La tentativa, la idea solo,
por remota que sea, de querer convertir la organización meramente provincial y local, la descentralización administrativa […] en una especie de federalismo,
a la manera del federalismo austro-húngaro, despedazando esa misma gloriosa unidad nacional que se invoca, ¡Ah! Eso no, jamás […]
Si por desgracia se planteara, esa
es una cuestión sobre la cual no cabe la más remota inteligencia; no, sobre esa cuestión no cabe discutir”
27 de març del 1885. Congrés
Antonio Cánovas
del Castillo
President del Consell de Ministres
El 10 de març del 1885, una delegació catalana es desplaça fins a Madrid per tal de lliurar al rei Alfons XII i a la seva esposa, Maria Cristina d'Habsburg-Lorena, una extensa Memòria en defensa dels interessos morals i materials de Catalunya. L'encarregat de presentar el document als monarques serà l'advocat Marià Maspons, diputat conservador fins al 1881. En la seva intervenció, Maspons dirà que la delegació està formada “por los hijos más preclaros de Cataluña; aquellos que así en literatura como en ciencias políticas y morales, así en industria como en el mero trabajo obrero, ocupan el primer lugar en Cataluña”. I, tot seguit, desvelarà els objectius de la Memòria: “Se acerca a las gradas del trono en suplica de que V.M. se digne fijar su atención en las desgracias que sobre nuestro país viene acumulando la política centralista y unificadora de los partidos políticos de España”.
El document s'ha començat a gestar dos mesos abans. El principal impulsor ha estat Valentí Almirall, president del Centre Català, la primera entitat catalanista amb voluntat d'incidència a tot el país. La trobada s'ha celebrat al vestíbul del Gran Saló de Contractacions de la Llotja de Barcelona. El detonant principal ha estat el malestar que ha provocat en la societat catalana el projecte de conveni comercial amb la Gran Bretanya, que hom considera lesiu per als interessos de la indústria catalana; i, igualment, els temors per la substitució del dret civil català pel dret general espanyol. A la trobada hi participa una àmplia representació del món industrial, comercial i cultural de Catalunya. Es tracta d'una fita sense precedents. Després de diverses deliberacions, els reunits prenen l'acord d'exercir el dret de petició que reconeix la Constitució del 1876 i, per tant, “presentar al rei d'Espanya una exposició memòria que condensi los punts de mira de Catalunya i recapituli sos motius de queixa per los atacs que des de llarg temps és víctima”.
El responsable de redactar l'exposició serà el mateix Almirall. En el document es recolliran les preocupacions més immediates, però s'anirà molt més enllà. Després de resseguir els greuges provocats pels decrets de Nova Planta i la implementació d'un constitucionalisme afrancesat, la Memòria reclama la rectificació sobre dues polítiques que afecten directament el país: el modus vivendi comercial amb el Regne Unit i les bases per al projecte de codi civil. En el primer cas, es demana la protecció de la indústria, que “no pot viure sense la defensa del sistema aranzelari” i es constata que el desenvolupament econòmic serà impossible “si no's logra donar estabilitat y fixesa el criteri econòmic protector en que s'inspiri la governació de l'Estat”. En allò que fa referència a la unificació del dret civil, es reclama tornar “a les legislacions regionals la mobilitat que els és necessària per anar-se temperant a les necessitats i corrents dels temps, traient-les de l'estancament en què es troben”.
Però la principal novetat del memorial no rau en aquestes demandes, que ja apareixen en altres documents; sinó en l'aposta per la implementació d'un sistema polític i administratiu descentralitzat, prenent com a model l'antiga confederació catalanoaragonesa medieval. És això el que el converteix en una nova trucada a la porta i no una queixa conjuntural. El memorial recull alguns exemples de països que no han caigut en el parany de l'uniformisme, com ara els imperis britànics o l'alemany. Es tracta d'una proposta clarament regeneradora, que cerca superar el centralisme i reforçar l'Estat a través dels particularismes. Una aposta, val a dir, que no es planteja només per a Catalunya, sinó per al conjunt de l'Estat.
El document cerca la complicitat de la monarquia i s'apressa a remarcar que, si s'assumeix aquest model, comportarà un reforçament de la institució monàrquica, fins i tot per part d'aquells que tenen models alternatius de govern: “Sin faltar a sus principios ni renegar de su dignidad, se creerían en el deber de mostrarse conciliados en aras del bien del país con la monarquía y con el monarca”. Tot i aquest possibilisme pel que fa a la forma de govern (ben característic del catalanisme polític fins al 1931), la Memòria representa una fita per dos motius: d'una banda, perquè apareix com una primera crida per bastir un model d'estat diferent; i, de l'altra, perquè aquesta sorgeix de la societat civil, sense una intervenció dels partits polítics, encara molt embrionaris.
El ressò del document
El memorial aixecarà polseguera a Madrid, tant mediàtica com política. Però, sorprenentment, aquesta no es produirà pel contingut del document sinó, sobretot, pel procediment emprat i les presumptes complicitats que ha demostrat el monarca en el moment de rebre'l. El govern, presidit per Antonio Cánovas, interpretarà el gest de la delegació catalana com una maniobra contrària al sistema polític, argumentant que s'insta el rei a governar i a assumir funcions anticonstitucionals. En altres paraules: se sentirà molest perquè la trucada s'ha fet al rei i no al govern. En realitat, però, el que preocupa els partits dinàstics és que es qüestioni el seu monopoli a l'hora de representar els interessos i les demandes de la societat catalana i que s'obri una escletxa que posi en perill el sistema bipartidista.
El problema no és només el procediment, sinó la suposada reacció del monarca en el moment de rebre el document. La qüestió és que, després de la recepció, la premsa catalanista difondrà una transcripció de les paraules que ha pronunciat Alfons XII. Segons aquesta, reproduïda per un diputat en una interpel·lació al Congrés, el monarca havia dit que entenia “perfectamente estas reclamaciones, porque Cataluña cumplía mejor, con su laboriosidad, la ley del trabajo impuesta por Dios a todos mientras dura nuestro breve tránsito por la tierra; que gracias a lo expresado, España no era una nación exclusivamente agrícola, y por lo tanto pobre; de modo que si España tiene industria, lo debe a Cataluña”. El monarca, a més, s'havia compromès a “ser su abogado, y abogado convencido, en las cuestiones de su industria y de sus leyes, porque en cuanto a la primera era proteccionista, y tan individualista como la comisión por lo que respecta a las leyes”. Si ens atenem a aquesta versió, doncs, Alfons XII havia demostrat una certa complicitat.
Les reaccions de la premsa seran viscerals. Les resumirà perfectament el diari federal La República. En una crònica apareguda dies després, aquesta publicació remarcava que havia despertat, “como era de esperar, las iras de los que viven y medran con este unitarismo que, corrompiendo a los pueblos, explotándolos y envileciéndolos, hace fácil el imperio absoluto de los políticos de oficio, esto es, de los que […] tienen la política y el gobierno del país por una profesión y aun por un privilegio”. I, tot seguit, denunciava que s'utilitzés el fantasma del separatisme tot advertint que “les conviene lanzar esa palabra envuelta en pretenciosas reticencias para prevenir a los incautos y estimular a los colegas apáticos y confiados”. El cronista, doncs, advertia d'un recurs que esdevindria recurrent durant una pila d'anys: la qualificació de qualsevol demanda sorgida des de Catalunya, per mínima que fos, com a separatisme. Val a dir que el diari, editat a Madrid, fou una de les poques veus que van denunciar els mòbils dels opositors al document i que, al mateix temps, es van pronunciar a favor del seu contingut, valorant que aquest pogués servir d'exemple i estímul a altres parts del país.
En qualsevol cas, mentre a Madrid es discutia sobre la rebuda de la delegació, a Barcelona era homenatjada amb un dinar. En prendre la paraula, Valentí Almirall va dedicar el seu brindis a “desitjar que el primer acte de catalanisme que hem realitzat, en el terreny polític i social, tingui conseqüències, i que aquestes siguin la regeneració de Catalunya i en general d'Espanya, o sia, de totes les regions que la formen”. Els desitjos d'Almirall no es veuran acomplerts. Contràriament, el memorial tindrà un recorregut breu i uns resultats pràctics nuls. Val a dir que el diputat encarregat de prendre la paraula davant el rei, Marià Maspons, morirà dos mesos després de l'audiència reial; i el seu destinatari, Alfons XII, poques setmanes més tard. Si ens atenem a les peticions del document, aquestes tampoc seran ateses, si bé finalment la uniformització del dret civil no prosperarà. Això sí, el Memorial de Greuges esdevindrà, amb el temps, una fita en el catalanisme polític, tant per la capacitat d'aconseguir una àmplia mobilització de la societat catalana com pel fet de concretar, per primera vegada, un full de ruta compartit.
La victòria del Codi Civil
Una de les poques victòries que va aconseguir el catalanisme fou la que va tenir com a objectiu la defensa del Dret Civil català. El 1881, durant el primer Congrés de Jurisconsults Catalans, hom s'havia mostrat favorable a la conservació del Dret Civil català. Finalment, el govern espanyol va claudicar i va modificar substancialment l'article 15 del nou codi previst. Dies després, l'advocat Narcís Verdaguer qualificava aquesta rectificació com “la primera victòria del catalanisme”. Més enllà dels resultats pràctics, la campanya va permetre l'avanç del moviment i fou un esperó per a l'articulació de la Unió Catalanista el 1891, un llaç d'unió de les entitats catalanistes.